El mirall interior

L’altre dia vaig veure com a un amic meu, en intentar agafar-lo d’una lleixa elevada, li queia un diccionari al cap. De manera automàtica em vaig encongir com mirant d’evitar un cop que a mi no em tocava. Per què? Per què aquest intent d’apartar-me d’una acció (el llibre que cau) que anava dirigida a un altre? Per què la sensació del mal que fa que et caigui un llibre (i de cantó) al cap si no m’ha caigut a mi? Per què sento fàstic quan veig algú menjant un escarabat viu o m’emociono veient una escena de retrobament a una pel·lí­cula?

Una possibilitat seria que a partir de totes les peces d’informació que arriben al meu cervell (mitjançant la vista, l’oïda, l’olfacte) elaborés una conclusió lògica sobre els sentiments i les sensacions que té l’altra persona i, d’aquesta manera, les reconegués. Però recentment s’ha descobert que el mecanisme no és ben bé aquest, sinó un altre de més subtil i molt-molt més ràpid, efectiu i plàstic…
A començament dels 90 un grup d’investigadors va trobar al cervell d’un mono unes neurones que s’excitaven no només quan l’individu fa una acció sinó també quan veu que un altra fa la mateixa acció. És a dir, aquestes cèl·lules semblaven refletir al cervell del mono que observava les accions que feia un altre, i per això les van anomenar neurones mirall.

Ara se sap que les neurones mirall no només estan al cervell dels monos sinó també al nostre cervell, i repartides per àrees molt diverses.

Què passa, doncs, quan veig que un altre, per exemple, agafa una poma? Doncs dins l’àrea motora del cervell tinc un subgrup de neurones mirall que s’exciten de la mateixa manera com s’excitarien si jo mateixa agafés la poma: podrí­em dir que aquestes neurones representen al del meu cervell l’acció com si la estigués fent jo, de manera que l’experimento dins el meu propi cervell i la puc comprendre d’una manera interior, visceral, vivencial. Això em permet comprendre els actes que observo (i, per tant, les motivacions i les conseqüències) sense necessitat de fer raonaments complexos i més llargs. Quan veig una acció no només l’estic veient i raonant; a més, l’estic vivint dins el meu cervell.

Reconec directament les emocions lligades a una acció perquè “sento” les mateixes emocions directament al meu cervell. Les neurones mirall són la base fisiològica de l’empatia.

Anem una mica més enllà: les neurones mirall no només s’exciten quan veiem que un altre fa una acció; també ho fan quan inferim que l’estàfent, per exemple amagat darrere una mampara. Faciliten enormement la interpretació correcta de les conductes dels altres, procés que estàa la base del comportament social (no oblidem que monos i humans som animals socials). A més, intervenen activament en l’aprenentatge: les neurones mirall s’activen quan aprenem per imitació i actuen ja a edats molt tempranes (no heu vist mai un bebè que treu la llengua quan la mare li fa aquest gest?)

 

Les neurones mirall no només ens ajuden a comprendre l’altre (i enfortir així­ els lligams socials) sinó també a aprendre mitjançant la imitació.

D’altra banda, aquest sistema de”miralls interns” podria estar relacionat amb els dèficits d’empatia, com els que hi ha als casos d’autisme.

Recentment, amb la meva parella, vam anar a dinar a casa d’una parella d’amics que ens van explicar que al seu fill li havien diagnosticat “transtorn de la gamma de l’autisme”. Parlant, parlant, ens van comentar alguns trets relacionats amb l’autisme, per exemple la dificultat per comprendre les accions dels altres, dificultat que, si són intel·ligents, poden compensar amb el raonament lògic. Ep! Aquí­ el meu home i jo ens vam mirar: però si l’estaven descrivint a ell! Hi ha molts graus dins el transtorn de l’autisme, i el meu home comparteix algun perquè de vegades la comprensió de certes situacions o emocions, que a mi em sembla automàtica, a ell li costa un cert temps i necessita raons i justificacions que li permetin “catalogar-la”. Manca empatia, manca la comprensió interna, directa, els miralls interns no estan del tot polits.

Doncs bé, les alteracions al sistema neuronal especular sembla que són responsables de la manca de facultats socials (absència d’empatia, transtorns del llenguatge, imitació deficient) de l’autisme i també altres aspectes com la dificultat per a interpretar metàfores, que es tendeixen a interpretar literalment. Aquest descobriment obre les vies per a la diagnosi i el tractament d’aquest transtorn.

(Tot això ho he llegit a dos articles publicats al número 364 de gener de 2007 de la revista “Investigación y ciencia”:
– Neuronas espejo, de G. Rizzolatti, L. Fogassi i V. Gallese
– Espejos rotos: una teorí­a del autismo, de V.S. Ramachandran i L. Oberman.)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s