No me siento incluida

Leyendo una traducción de “La náusea” al castellano hay una frase que me hace levantar la mirada para volverla hacia mi interior:

… el hombre es siempre un narrador de historias, vive rodeado de sus historias y de las ajenas, ve a través de ellas todo lo que le sucede, y trata de vivir su vida como si la contara.

Siento que está hablando también de mí­, pero desde fuera. Traduzco, para sentirme incluida: “la mujer es siempre una narradora de historias…” Mejora, sí­, me doy cuenta de que es una traducción automática que he de hacer a menudo. Si embargo, es imperfecta. Porque la frase, como casi todas, no va dirigida a un sexo, va dirigida a una persona, y así­ he de entenderla. En este caso la traducción me sirve para hacer la media y entonces sí­, sentirme incluida.

¿Cómo habrí­a que expresar estas y otras reflexiones para que incluyesen personas y no hombres o mujeres? Superar las barreras entre los sexos es una de las bases para una sociedad mejor, pero el idioma no acompaña, las refuerza de una manera aparentemente inocente (hay quien asimila tradición e inocencia).

Y Sartre continúa: “Los dí­as se añaden sin ton ni son, en una suma interminable y monótona. De vez en cuando se saca una suma parcial…

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a No me siento incluida

  1. “Siempre” és una paraula grossa.

    Primer he pensat que el problema d’inidentificació el trobaves a [el hombre es]“siempre un narrador de historias, vive rodeado de sus historias y de las ajenas, ve a través de ellas todo lo que le sucede, y trata de vivir su vida como si la contara”.
    Tot i que no tinc clar a què es refereix l’autor quan parla d’històries, i tampoc si fa una constatació i/o observació, tot i que el “sempre” em fa pensar més en una definició; jo amb el que no em trobo identificada és en aquesta frase. I especialment clar en el “sempre”.
    A mi no em passa que si es parla de l’home no em senti identificada. Acostuma a quedar-me clar quan estem utilitzant la paraula com a neutre i quan la utilitzem en la forma de masculí gramatical, i en masculí persona. Penso que un problema és que hom es cregui que quan parlem de l’home en general estiguem parlant només dels homes mascles, o dels ‘homes masculí’.
    Podriem provar de dir que ‘home masculí’ és la forma masculina de ‘dona’; i ‘dona’ és la forma femenina d’’home masculí’. O, millor: són les formes masculí i femení d’’home’ quan estem parlant de persones.
    Hi ha una forma per al femení, i la forma masculina seria la neutre adjectivada. No sé si aquesta observació serviria per a contrarestar a qui afirma que dona és un tipus d’home masculí. Per a contrarestar aquella història de la dona com a un tros d’home.
    Seria una situació en la que una variant d’home s’apropia del neutre. L’home (mascle, o masculí) es pensa que ‘dona’ deriva d’’home’. I té raó si parlem d’home en general; però de cap manera la té si parlem d’home com a masculí de persona. No tinc clar si va per aquí aquesta discussió.
    Per altra banda, també es podria veure un problema similar en la expressió “hom”; si és el cas que derivi d’’home’, o perquè s’hi assembla. I jo haig de tornar a dir que quan algú parla d’hom em trobo identificada (inclosa) igual que entenc (suposo) que s’hi troba tot home masculí, i tota dona. I diria que es tracta d’educació, d’observació, i d’exigència.

  2. Proposes que utilitzem la paraula ‘persona’.

    Si ens fixem en “persona”, sí que li donem un sentit general quan diem coses com “ésser una persona”; “tenir respecte a la persona” “respecte que es mereix la persona”. Aquí no ens quedem esperant algun detall més per esbrinar a qui es refereix qui en parla; entenem que parla en general. Però si diem: “la persona”, ens porta normalment a un individu, si no queda ben marcat que estem parlant en general; i em sembla que ho fem poc en aquests termes. En canvi, quan diem “l’home” domina més l’ús per a parlar en general; de tothom; de tot hom.
    Veig que no és gaire clar com funciona això de les exclusions. No conec comparances amb altres pobles on no hi hagi masclisme i les relacions d’aquest fet amb el llenguatge. Això podria donar alguna pista sobre aquestes relacions.
    De moment diria que quan parlem d’homes en general (de hom), si hi ha exclusió d’alguna persona, és que ens enganyem –o ho pretenem-; fem aquella apropiació que assenyalo (que entenc seria usar malament el llenguatge, i la observació).
    Un exemple. Quan m’explicaven (d’una colonització) la història de decisions papals sobre si els indígenes americans tenien o no ànima, de cap manera podia acceptar les explicacions que no parlin alhora d’engany; abús polític; i pretensions que cal veure. Entre altres coses perquè hi havia gent que s’hi oposava a aquestes idees, de forma raonable, en aquells mateixos temps i temes. Diguem que a un personatge com un papa no li concedim que no fos conscient d’altres veus que les que l’interessin doctrinalment, o política, o d’altres menes. I que li hem de demanar pel que hi manca en la seva explicació.
    També defensaven que les dones no tenim ànima, fins fa no gaire. I segueixo preguntant-me com és que necessitem fer, fabricar, i defensar teories; i encreuaments ben estranys, tanta feina per a no haver d’acceptar la evidència que, en aquests i d’altres casos, es vol reprimir, aniquilar, destruir a voluntat a un determinat grup de persones?
    Penso que si aquestes menes d’enganys no funcionessin, seria molt més difícil que es donin els tractes que es volen disfressar. I que és interessant esbrinar a què serveixen; a mantenir prou gent callada i quieta? A calmar la consciència? A trobar una excusa? Com és valida una excusa aquí?
    Un detall d’aquesta setmana en relació a aquesta mena d’enganyifes: Ha estat molt bé que el papa -seguint amb el tema de la colonització de l’exemple-, hagi hagut de demanar disculpes públiques, a requeriment del president d’una país d’aquells indígenes “sense ànima segons el papa per a justificar la seva aniquilació”, per la mentida que va anar a dir a aquelles terres la setmana passada.

  3. pelegri ha dit:

    Moltes coses encara les haig de rumiar. Però quan parles d’ “home masculí” a mi m’agrada més l’opció de Jesús Mosterín que parla d'”humanes” en castellà (seria “humans” en català, però com a nom, no com a adjectiu). De fet, m’agrada més que persona: un humà, uns humans.
    Així, la frase quedaria (en castellà):
    “… el humán es siempre un narrador de historias,…”

    La referencia de Jesús Mosterín está en un llibre preciós titulat “Los derechos de los animales” (editorial Debate, 1995).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s