La il·lusió de la igualtat

Viena, 1921. Ludowig Haberlandt descriu com les hormones de l’embaràs es poden utilitzar amb finalitats anticonceptives.

USA, 39 anys després; Europa, 41 anys després. S’aprova l’ús dels anticonceptius orals. Les dones japoneses van haver d’esperar 78 anys.

USA, 1996. Boolell, Ballard i col·legues publiquen un estudi clí­nic (fet amb 12 pacients) on descrivien que un fàrmac utilitzat per tractar l’angina de pit millorava la resposta del penis a l’estimulació sexual.

USA i Europa, 2 anys després. S’aprova la venda d’aquesta substància amb el nom comercial de Viagra. Els homes japonesos només van haver d’esperar un any més: l’any 1999 s’aprovava el seu ús al Japó, uns mesos abans que els anticonceptius orals.

Sorprenent? Endinsem-nos en la història. Al cap i a la fi potser és només una conseqüència accidental del procés de desenvolupament d’un fàrmac, i no té res a veure amb el diferent tracte de la nostra societat a la sexualitat femenina i la masculina.

L’entorn de desenvolupament

Comparem, ja que la institució responsable de la recerca podria tenir alguna relació amb aquestes diferències.

  • La Viagra va ser desenvolupada per una potent empresa farmacèutica, Pfizer, que no va trigar a fer-se càrrec d’un projecte al qual va destinar un gran equip d’investigadors i un bon pressupost.
  • La recerca sobre els anticonceptius orals es va iniciar als anys 50 (30 anys després del descobriment inicial) dins un àmbit acadèmic. No és que això sigui res negatiu, al contrari, però va ser així­ perquè cap empresa va voler començar els estudis. I no va trigar més de 30 anys perquè al 1951 dues dones es van posar les piles per donar una empenta al projecte: Margaret Sanger, una pionera de la planificació familiar, i Katherin McCormick, una rica heredera. Ambdues contacten amb un investigador de la Worcester Foundation que comença la recerca gràcies al finançament de Katherin McCormick. El 1956 es publiquen els primers estudis clí­nics a Science (GARCIA CR, PINCUS G, ROCK J. Effects of certain 19-nor steroids on the normal human menstrual cycle. Science. 1956 Nov 2;124(3227):891-3). Potser caldria tenir en compte algunes dades del context històric:
    • Als anys 20, el Dr. J.R. Baker va ser acomiadat del seu laboratori per investigar espermicides.
    • A USA l’Institut Nacional de salut infantil i desenvolupament humà va tenir prohibit estudiar l’anticoncepció fins el 1958.
    • Al 1917 es van utilitzar les lleis Comstock (promulgades per Anthony Comstock, un purità rí­gid als 1870 i que consideraven que tot allò relacionat amb l’anticoncepció era pornografia) per tancar la primera clí­nica de planificació familiar dels Estats Units, que Margaret Sanger havia obert a Brooklyn 10 dies abans.

    No és estrany que en un ambient hostil les empreses farmacèutiques desestimessin invertir en el desenvolupament dels anticonceptius. Fins i tot després d’haver demostrat que funcionaven, les proves clí­niques estaven prohibides a Massachussets, i es van haver de fer a un altre estat. I tampoc resulta estrany que quan van arribar al Regne Unit el Ministeri de Salut rebutgés fer els estudis clí­nics directament per motius “polí­tics i morals” i els encarregués a una institució no governamental.

La publicitat

Quan finalment van ser aprovats, cap empresa volia comercialitzar els anticonceptius orals. La petita empresa que ho va fer va escriure al prospecte que servien per a les “irregularitats menstruals”, tot avisant que un possible efecte secundari era l’acció anticonceptiva. Un efecte secundari!

Per descomptat, no es va fer publicitat, ni s’ha fet després. Recordeu alguna persona famosa oferint la seva imatge per fer publicitat dels anticonceptius orals? Jo no. Potser una de les raons és que els mitjans de comunicació (esperonats pels poders que sigui) s’hi han aplicat a donar-los una certa mala fama, publicant tots els casos de riscos associats al seu ús. Bé, això s’ha de fer, és clar, però comparem amb la Viagra…

Diversos homes han ofert la seva imatge per publicitar la Viagra, entre ells l’exfutbolista Pelé o el senador d’Estats Units Robert Doyle. Però els mitjans de comunicació han estat relativament absents a l’hora d’informar dels aspectes negatius del seu ús, fins i tot d’informar de les 130 morts atribuïdes a la Viagra fins el 1999 (el nombre de dones mortes fins a un punt similar de la comercialització dels anticonceptius orals va ser menor, però la pressió mediàtica molt més gran).

I molt més…

Podrí­em parlar del que deia l’esglèsia. L’esglèsia catòlica, és clar. No m’hi puc estar, ho dic. L’any 1963 el papa Pau VI va crear una comissió pontifí­cia de 13 homes per a discutir la contracepció. Finalment la comissió va incloure 53 homes i 5 dones. Com que va veure que la posició de la comissió no seria prou negativa a l’ús dels anticonceptius, finalment va demanar a un grup de 15 bisbes que prenguessin una decisió: van votar 9 a 3 a favor de l’anticoncepció (3 es van abstenir). Llavors el papa va convocar un grup de cardenals i sacerdots que eren fermament contraris a l’anticoncepció i finalment, a la seva encí­clica Humanae vitae va prohibir l’ús de mètodes que tinguessin com a finalitat evitar la procreació. La història de l’oposició frontal (oficial) de l’esglèsia, no només als anticonceptius orals, sinó també al preservatiu, frega la irracionalitat (i als anys 60 va ser responsable de que l’assistència a missa baixés als Estats Units del 71 al 50 %) i ja la coneixem.

Em quedo, però, amb algunes dades que em sobten més: al 1967 el Ministeri de Salut del Japó va prohibir l’ús dels anticonceptius orals argüint que les dones japoneses eren fisiològicament diferents a les dones occidentals. Quan es va tornar a intentar al 1990, llavors van tornar a rebutjar-los perquè el seu ús contribuiria a l’expansió de la SIDA. Finalment es van aprovar el 1999… uns mesos després d’haver aprovat la Viagra en un temps rècord!

Al Japó, però, només una de cada 150 dones utilitza anticonceptius orals: dècades de publicitat negativa han fet que les faci por utilitzar-les.

Per què un tracte tan asimètric entre una pastilla que dóna una mica de plaer sexual extra als homes i un fàrmac que ha canviat la vida de milions de dones en permetre que controléssim la nostra fertilitat i assumí­ssim la nostra llibertat sexual?

Tota aquesta informació l’he treta de la revisió publicada a la revista Endeavour (Vol. 27, núm. 3) “Two paths, two pills: a tale of gender bias“, escrita per Malcolm Potts.

Vaig fer la prova a classe, aprofitant que parlàvem de reproducció humana. Els vaig explicar aquesta història als (i a les) alumnes de 3r d’ESO i ells van quedar sorpresos, però elles encara més. Una alumna va dir “Doncs sí­ que hem d’estar atentes, perquè això de la igualtat és una il·lusió”. De vegades aprenc molt dels alumnes.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s