Donar arguments sense moralitzar

El meu germà dóna classes a una UEC. Jo les faig a secundària. De vegades, no gaire, parlem de les nostres classes i em resulta sorprenent perquè els nostres itineraris professionals han estat molt diferents. Ell no s’havia plantejat mai fer de professor ni té cap preparació acadèmica: no va arribar a acabar la FP i des de fa uns anys es dedica professionalment a la construcció des d’àmbits diversos (manobre, col·locador de pladur, de sostres de fusta,…) això sí, cada vegada més centrats en la fusteria. Un dia, fa dos anys, li van proposar donar classes de fusteria a una UEC i des de llavors, a les trobades familiars, de vegades parlem de les nostres classes. Perquè se’n surt i tant els seus alumnes com el professorat del centre i ell mateix estan satisfets dels resultats, de manera que aquest curs torna a repetir com a “profe”.

Avui hem tingut una d’aquestes trobades familiars. El tenia assegut davant a la dreta i em diu: “Irene, l’altre dia vaig convidar a la UEC dos ex-toxicòmans col·legues meus a explicar la seva vida als nanos.” (és un món que coneix, també des de diferents vessants, algunes molt directes.) “S’hi van estar més d’una hora en silenci, escoltant i amb les orelles obertes. Fins i tot va arribar l’hora del pati i es van quedar escoltant, fins que van acabar. Només els vaig dir un parell de coses abans de començar: qui venia eren amics meus i que ja parlaria jo si algú es passava o feia bromes. I a un, especialment, que venia com venia, després d’estar sense dormir tota la nit.” Ningú es va passar, ningú va fer broma, ho van viure seriosament, com quelcom important.

La parella que va convidar tenen històries diferents amb trets comuns: un va ser un nen de barriada amb poques possibilitats econòmiques; a la noia, els diners li permetien dur una vida molt còmoda. Però tots dos es van trobar a un centre de desintoxicació i ara són parella i col·laboren amb una associació de suport a toxicòmans.

M’he recordat de fa uns anys (com 15) que vaig llegir un article sobre un programa al Regne Unit en el qual presidiaris o ex-presidiaris anaven a les escoles a explicar com havien arribat a la presó i com era la seva vida dins i després de sortir. Hem estat parlant de la importància que els “nanos” (com el meu germà els diu) que estan en situació de risc coneguin aquest risc d’una manera tan propera com sigui possible i que vegin les seves conseqüències reals. La xerrada no va tenir una intenció moralista: senzillament tots dos van explicar la seva vida i com les drogues l’havien canviat. Els nanos van poder incorporar un punt de referència, no difús sinó concret, possible. Cadascú farà el camí que decideixi o per on es deixi portar, però penso que això és una molt bona idea per donar-los eines i arguments que els ajudin a decidir i a no tancar els ulls a les conseqüències.

El meu germà m’ha dit: “Ep, si t’interessa que vagin a explicar la seva vida als teus alumnes d’ESO m’ho dius i ho organitzem.” Bé, ara m’ho estic pensant: primer haig de plantejar-ho a l’equip docent.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s