Ja no és tecnologia-educació, és escola-societat

Fa uns anys (suposo que es continuen fent però ja no em criden l’atenció) sorgien estudis que intentaven il·lustrar si l’alumnat aprenia més o menys matemàtiques, o llengua, utilitzant les noves tecnologies. Utilitzar-les o no era una opció així que abans de pujar el graó d’aprenentatge que com a professorat ens suposava incorporar-les a la pràctica docent, semblava que calia tenir garanties que els “resultats” (i per resultats s’entenia que l’alumnat reflectia en proves estàndard que sabia més o menys d’una determinada disciplina) haurien valgut la pena. El debat tecnologia-educació s’ha mantingut ben viu i encara ara hi ha persones que hi estan instal·lades, que tendeixen a veure les tecnologies com una capa que se superposa a les pràctiques educatives (hauria de dir instructives) tradicionals.

Però que s’aprenguin més o menys matemàtiques o llengua amb les “noves” tecnologies és un fet irrellevant, una anècdota. El debat ara no és tecnologia-educació sinó escola-societat.

L’escola ha de formar persones que siguin funcionals a la societat i no a la d’ara (o a la del passat) sinó a la societat del futur, que no sabem com serà però que estarà molt tecnificada. Les persones viurem immerses en un entorn on el que ara encara ens semblen “noves” tecnologies no seran sinó formes més, transparents, integrades a les vides de les futures persones adultes que ara són a l’escola i, potser, també a les nostres.

Per tant, incloure als processos d’ensenyament-aprenentatge les formes actuals d’aquestes tecnologies relacionades amb la manera com ens informem i ens comuniquem no és ja una opció sinó un requisit indispensable per oferir una formació de qualitat que no estafi en nom del manteniment de la cultura de l’esforç, de no perdre els hàbits de lectoescriptura o d’haver de sortir al pati i relacionar-se en comptes de ser dins habitacions fosques en connexió amb cascos, micròfons, pantalles i teclats. Aquesta visió hipertecnològica de les TAC la veig en persones que tenen en ment el primer binomi i costa, almenys a mi em costa molt, que girin la mirada cap al segon, escola-societat.

Una altra part de la història és que amb les TAC es puguin aprendre coses que d’altra manera no tenen sentit, com programació o robòtica. O que es puguin fer tractaments de dades complexos de manera senzilla. O que es tingui accés a informacions i formats de la informació que faciliten la comprensió de conceptes, a dades i contextos reals, o que… Això, però, no és la part essencial. A partir d’aquí, com diu Castells, el més interessant serà el que fem amb la tecnologia.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s