Jornades TIC i Educació a Girona

Dissabte passat vaig participar a la taula rodona que l’ICE de la UdG, en col·laboració amb altres entitats, va organitzar dins les Jornades TIC i Educació. Abans de res vull agrair a en Jordi Vivancos i en Ferran Ruiz la inspiració i les idees que els vaig prendre per preparar la meva part. Llegir les seves reflexions obre la ment… I també vull agrair a en Manel Cañigueral, de l’ICE de la UdG, que em convidés a participar.

Els tres eixos de la taula rodona eren:

1- El llarg camí de les competències

Vaig començar amb una reflexió: quan al 1997 em preparava les oposicions em vaig llegir la LOGSE. La llei desplegava tot un ventall terminològic que per mi (bioquímica) era nou: objectius terminals i d’etapa, fets, conceptes, continguts procedimentals, continguts actitudinals, constructivisme… En arribar als centres em vaig adonar de l’enorme capacitat de digestió que té la pràctica real: l’avaluació dels “fets, conceptes i sistemes conceptuals” es feia a partir de les notes dels exàmens; els continguts procedimentals a partir de la “nota” de la llibreta i els actitudinals a partir de les “notes” de comportament a l’aula. Molt em temo que si no canvia res, les competències siguin igualment digerides. O no?

Llavors vaig fer una breu història dels antecedents, del llarg camí de les competències:

  • L’any 2000 la Unió Europea fa pública l’Estratègia de Lisboa, que té un objectiu: aconseguir que al 2010 Europa fos l’economia basada en el coneixement més competitiva i dinàmica del món. Bé, ja hi som i no ho som.
  • Al 2002 l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE, OECD en anglès) va dur a terme un projecte per a la Detecció i Selecció de Competències (DeSeCo) que tenia com a objectiu proporcionar un marc que guiés les avaluacions futures de nous dominis de competències.
  • L’any 2004 la Unió Europea, tot recollint les conclusions de DeSeCo, elabora un seguit de recomanacions que finalment publica al 2006 (DOUE, 30 diciembre 2006 L 394/10) i que recull quines són les competències clau per a l’aprenentatge al llarg de la vida. Una d’elles és la competència digital.
  • A partir d’aquí les diferents legislacions dels països de la Unió Europea han de recollir aquestes recomanacions. En concret, la LOE (2006), trasllada i adapta al marc curricular de l’estat aquesta competència, que anomena “tractament de la informació i competència digital”.

Al torn de preguntes van plantejar que el concepte de competència digital ha anat evolucionant al llarg de les darreres dècades i és completament cert. Actualment cal tenir en compte que aquesta és una competència multidimensional que fa convergir tres necessitats d’alfabetització:

  • Requereix una alfabetització tecnològica, informacional i audiovisual.
  • Té diverses dimensions: tecnològica i informacional (les més visibles) i també cognitiva, comunicativa i cívica.

Tant en la formació del professorat com en l’educació de l’alumnat als centres cal tenir present aquesta multidimensionalitat, necessària per desenvolupar la competència digital. Si no ens volem encallar la formació del professorat també ha de ser competencial: qualsevol curs de formació del professorat que no ho sigui és una oportunitat perduda.

Sobre estratègies i programes per estimular l’ ús educatiu de les tecnologies, a partir del 2000 es van posar en marxa tres programes clau:

  • 2002 – Internet en la Escuela
  • 2005 – Internet en el Aula
  • 2009 – Escuela 2.0

Els dos primers, entre altres punts d’acció, van incidir en la creació de materials educatius digitals que fessin un recobriment curricular complet i en la formació del professorat. Fruit de tota la inversió que s’ha fet ha estat tota una col·lecció de materials educatius en format digital i la plataforma Agrega que, malgrat l’esforç fet, no han arribat als centres de manera generalitzada ni han tingut l’impacte previst.

L’any 2009 es publica a Catalunya la LEC i tot i que trobo a faltar que desenvolupi d’una manera més clara aquells aspectes relacionats amb el món digital, estic completament d’acord amb en Ferran Ruiz que té tres punts que poden ser clau en relació amb la competència digital en sentit complet (si se’n treu profit en el desplegament de la llei):

  1. L’alumnat ha de tenir accés a aplicacions didàctiques i continguts educatius de qualitat a través de serveis digitals i telemàtics.
  2. Cada alumne/a ha de tenir un dossier personal d’aprenentatge que reculli documents i objectes digitals producte del seu treball i que poden ser evidències per a la seva avaluació.
  3. Cada alumne/a ha de tenir un registre acadèmic personal en suport digital.

Per què? Perquè per canviar cal que hi hagi una necessitat de canvi. Si s’obre el camí perquè l’avaluació es faci a partir d’evidències en format digital i s’obre el camí cap a la personalització dels aprenentatges…

I aquí ja vaig deixar camí per a la resta de persones amb qui compartia taula.

2- De quins “artefactes” en sentit ampli (materials, eines, projectes, processos) disposem al servei de l’aprenentatge basat en competències?

El més important? Les persones i les metodologies de treball. Sense això els “artefactes” són inútils. Vaig recordar el projecte 2×1 que es va fer a Andalusia: en molts casos els ordinadors, en aules estàndard, amb professorat que no veia la necessitat ni sabia com utilitzar-los, es van infrautilitzar i van quedar obsolets.

El projecte Escuela 2.0, un projecte tecnològic que posa tecnologia a les aules, té, entre altres aspectes millorables, una virtut: arriba en un altre moment i està provocant un canvi perquè ha creat una necessitat.
En aquest punt estic d’acord amb idees que s’havien exposat a la taula: les eines són importants però no són la clau. Quins “artefactes”? Si haig de triar, els que necessitem en un moment donat. La clau és necessitar-los. Com han de ser? Finestres, per obrir-nos i que l’alumnat s’obri al món, per crear i per compartir les creacions.

3- L’escola o institut 2015

Voldria que passessin moltes coses, però em vaig centrar en dues.

  • El primer que espero és que la LEC estigui completament desplegada (a partir de la seva publicació al 2009 té 8 anys de previsió de desplegament). I ho espero perquè hagi obert el camí cap a un canvi en l’avaluació i cap a la personalització dels aprenentatges.
  • Per al segon vaig recordar una prova que arrel de la lectura del llibre “Disrupting class” havia fet. Quins són els quatre objectius bàsics de l’escola?

1. Maximitzar el potencial humà.
2. Possibilitar una democràcia activa i participativa, amb un electorat informat i no fàcilment manipulable.
3. Perfeccionar les habilitats, capacitats i actituds que faran que el país prosperi i tingui una economia competitiva.
4. Afavorir la comprensió que la gent pot opinar de manera diferent i que aquestes diferències mereixen respecte i no persecució.

Quan he fet aquesta pregunta a amistats que no són professionals de l’educació i a d’altres que treballen com a professors o professores el que m’ha sorprès és que les persones del primer grup ho encerten de ple o s’acosten molt. En canvi, quan pregunto a professorat les respostes solen ser menys concretes i tot i que el quart sempre hi és (i se li dóna molta importància) sovint s’obliden precisament del tercer punt i de vegades del primer.

Espero que l’escola sigui conscient de les seves prioritats, que sigui conscient que ha de formar persones que siguin funcionals a la societat i no a la d’ara (o a la del passat) sinó a la societat del futur, que no sabem com serà però que estarà molt tecnificada. Per tant, incloure als processos d’ensenyament-aprenentatge les formes actuals d’aquestes tecnologies relacionades amb la manera com ens informem i ens comuniquem no és ja una opció sinó un requisit indispensable per oferir una formació de qualitat.

M’agradaria que al 2015 ja hàgim superat el debat TIC-Educació i que jornades com aquestes, que continuaran essent necessàries, siguin sobre escola-societat, sobre com està canviant una societat en la qual la tecnologia està produint canvis significatius.

Vaig explicar dos casos:
El primer. Fa poc vaig anar a dinar a casa d’una parella amiga. A la sobretaula el seu nebot de 17 anys ens va fer un seguit de jocs de mans i de cartes que em van deixar bocabadada. De fet, ja es comença a guanyar els seus diners tot actuant a festes d’aniversari i petits teatres. Quan li vaig preguntar on havia après a fer aquests jocs em va dir que a YouTube.

El segon, l’exemple d’Adora Svitak, que ensenya des que tenia 6 anys com escriure històries i poemes i que ha fet xerrades a professorat d’arreu. Fins i tot ha organitzat un esdeveniment TED: What adults can learn from kids. És una pionera, però aviat persones com ella no ho seran, al món de l’educació.

A un món on les oportunitats d’aprendre estan deslocal·litzades, com es redefinirà el paper de l’escola i el rol docent?

L’escola té altres funcions, a més d’actuar sobre la dimensió cognitiva de les persones. En destaco dues: una funció socialitzadora i una de custòdia. Si la socialitzadora no socialitza a també a Internet, està coixa. Li quedarà només la funció de custòdia? Espero que no ens hàgim de preguntar com integrar l’escola a la societat (de manera similar a com fins no fa gaire ens preguntàvem com integrar internet a l’aula).

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Jornades TIC i Educació a Girona

  1. Boris ha dit:

    Magnífic, Irene.
    Tenim dues grans feines: ens cal seguir aquest debat d’idees per afinar la visió i convertir-lo en accions per a passar a l’execució.
    En hi posem? 🙂
    Una abraçada molt forta.
    Boris

  2. pelegri ha dit:

    Boris, llegeixo ara l’entrada i et trobo a faltar. Gran part de les idees que he anat recollint i interioritzant no formarien part del meu pensament sense tu, sense les nostres converses i les lectures que m’has recomanat. El teu nom hauria de ser-hi, l’hi afegeixo des d’aquí. Gràcies.

    Dit això: convertir idees en accions, com es fa? En aquest pas es prenen decisions des de la política, i al debat sobre política educativa que recentment es va fer al Col·legi de Doctors i Llicenciats vaig trobar a faltar idees. Com serà l’acció sense idees ben fonamentades, que responguin a la realitat i no a com ens la imaginem o a com volem que sigui? Una cosa important que es va dir a aquest debat (i que em va destacar especialment en Jordi Vivancos) és que s’ha d’acabar la política de l’ocurrència.
    Com es passa a l’acció des de les idees i no des de les ocurrències?

    Jo no ho sé, però segur que se’n pot aprendre.

  3. Boris ha dit:

    No, no… jo em quedo a la cuina. No cal que surti, que ja surto massa. I a la cuina, ja ho saps, som un equip. En educació les poques coses que sabem, les sabem entre tots, no? Jo et podria dir el mateix i seria cert, hem aprés junts moltes coses. Gràcies, Irene!

    Tenim una tercera feina, doncs: formar polítics en educació. Ajudar els nostres caps a prendre les millors decisions i a tenir millors idees. Penso que nosaltres tampoc estem prou preparats per aquesta missió.

    Ens caldrà, doncs, seguir aprenent junts per a ser millors “assessors tècnics docents”!

  4. pelegri ha dit:

    Tens raó, Boris, forma part de les nostres tasques i, per tant, hem de posar fil a l’agulla, no quedar-nos en les nostres limitacions actuals. Fem la nostra feina!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s