Peripatus, els onicòfors i Hallucigenia

Ahir vaig saber algunes coses sobre els onicòfors. El nom no m’era totalment desconegut, suposo que fullejant els llibres de zoologia quan feia 3r de biologia la meva curiositat devia fer que m’hi fixés (per descomptat no els plans d’estudis, que més que estimular la curiositat científica el que fan -almenys llavors feien- era intentar que aprenguéssim de memòria els “fets” més universalment acceptats, fugint de manera gairebé malaltissa, llevat comptades excepcions, de qualsevol punt que pogués donar indicis que hi havia camins de controvèrsia per recórrer).

Ahir el meu home m’estava llegint “La inversión de Hallucigenia“, un assaig del llibre d’Stephen Jay Gould “Ocho cerditos”. Gould parla allà de Peripatus, i diu que és el nom tècnic d’un animal que sempre ha estat el seu predilecte. Això em va sobtar perquè feia poc havia llegit al seu llibre “Wonderful life”, que el nom preferit era el d’un cargol, Pharkidonotus percarinatus (fins i tot recomana llegir-lo diverses vegades per apreciar-ne la sonoritat). Vaja, que aquest detall ja va despertar el meu interés i em va fer anar a recuperar “Wonderful life” per comprovar que, efectivament, el nom era diferent.

Peripatus, un gènere singular d’un grup singular d’organismes, els onicòfors. Per què és tan rellevant? Perquè per canviar esquemes de pensament necessitem imatge clares d’un nou paradigma.

Sovint l’evolució es visualitza com un con invertit amb organismes simples al començament de la vida i més complexos quan el temps va avançant. Però no només com un camí de major complexitat sinó també de major “diversificació”* : al principi hi havia pocs grups d’organismes, pocs esquemes d’organització corporal, i el ventall de possibilitats s’ha ampliat. Mireu si no qualsevol llibre de text.

* NOTA: Per ser rigorosa hauria de dir “disparitat”, que és el terme que utilitza Gould per referir-se a l’ampli ventall de plans o estructures corporals dels organismes, no a diferències menors que impliquen un elevat nombre de gèneres o espècies. Podem tenir molta diversitat (per exemple molts insectes diferents) però amb molt poca disparitat (tot insectes). Si tenim una papallona i una granota la disparitat és molt major que si tenim una abella, una papallona, un escarabat, una aranya i 100.000 artròpodes més, tot i que llavors tenim una diversitat espectacular.

Un dels pilars conceptuals de Gould és el convenciment que aquesta idea de l’arbre evolutiu en forma de con invertit no només és falsa sinó que ens duu a interpretar falsament la història de la vida (per cert, que hi ha un moment a l’assaig que ens regala una frase perfecta: “Mis deseos, y los de cualquier científico, sólo son dignos de consideración en tanto que posibles prejuicios que pueden estorbar nuestra adecuada comprensión de los hechos de la naturaleza”).

En canvi, un estudi en profunditat i amb ment oberta d’un registre fòssil que cada vegada va revelant més secrets, porta escrita una altra història: l’evolució no és una història d’increment del nombre de plans corporals o grans grups d’animals (i altres) sinó una història de supervivència de poques línies evolutives (que, això sí, s’han diversificat en nombrosos grups més petits de famílies, gèneres, espècies). La imatge no és la d’un con invertit sinó la d’un arbust molt i molt podat, amb poques branques creixent i ramificant-se.

Hi ha un punt especialment emocionant a la història de la vida a la Terra: s’anomena “l’explosió del Cambrià” perquè llavors, en pocs milions d’anys, la vida va passar d’unicel·lular a multicel·lular i van aparèixer multituds de grups d’organismes diferents (a aquests grups els anomenem “fílums”, grups amb una organització corporal característica i diferent de la resta, per exemple mol·luscs i vertebrats -cordats, de fet). Això va passar fa uns 550 milions d’anys. Durant els 3.000 milions d’anys anteriors la vida va ser unicel·lular. I al llarg dels poc més de 500 milions d’anys posteriors no ha aparegut cap fílum nou, ben al contrari, molts es van extingir.

És a dir, la història de la vida no és la història d’una complexitat i diversificació (disparitat) creixent sinó una història de “poda” (que Gould anomena “decimació”).

I que té això a veure amb Peripatus i els onicòfors? Durant molt de temps no se sabia on situar aquest grup d’animals, que té unes 80 espècies, entre elles Peripatus. Semblen una barreja entre cucs de terra (anèl·lids) i miriàpodes (artròpodes), però no són ni una cosa ni l’altra. Són, senzillament, els pocs supervivents d’un fílum que va aparèixer a l’explosió del Cambrià però que ha rebut una poda molt intensa. No són ni anèl·lids ni artròpodes però costa posar al costat de grups (fílums) tan ben establerts i coneguts i tan ben representats (milions d’espècies en el cas dels artròpodes, el 80 % de totes les espècies animals) un grup tan minúscul. Costa canviar esquemes de pensament i, encara més, sistemes de classificació que a força de conèixer arriben a agradar-nos. No desestimem el poder del factor estètic.

Peripatus és un dels exemples dels grups (fílums) més antics, l’extrem d’una branca igual a moltes altres que van desaparèixer. Com seria el món si més fílums, dels molts que hi havia, haguessin sobreviscut? Quantes formes ara inimaginables existirien?

Algunes pistes ens les donen jaciments de fòssils excepcionals per haver capturat una instantània d’una qualitat estranyament bona de l’explosió de vida del Cambrià. Un d’aquests jaciments és Burgess Shale. Ara, dels dels 80 del segle passat, sabem que els organismes representats corresponen a nombrosos fílums que ja no existeixen, però quan es va descobrir, a principis del segle XX, tots els organismes van ser assignats a fílums coneguts (costa canviar els models de pensament).

Doncs bé, un dels organismes de Burgess Shale és Hallucigenia, que va rebre el seu nom per la seva estranya aparença. Després d’una moguda història a les publicacions científiques, Hallucigenia ha estat reinterpretada i actualment es considera que és… un onicòfor, un avantpassat de Peripatus, una de les poques espècies d’aquest grup que actualment sobreviuen a les restes del que va ser Gondwana (bàsicament, ara, l’hemisferi sud). Un antic representant de l’exemple que ens pot ajudar a canviar la imatge que tenim de l’arbre evolutiu… o no.

En acabar de llegir i de parlar, vaig llençar a l’aire aquesta pregunta: “Quantes espècies animals existeixen?” I el meu home em va respondre ràpid: “Les que caben a una Arca dividit per 2 més les aquàtiques”.

Tot això va passar ahir. I avui, en llevar-me, he anat a cercar Peripatus a la Viquipèdia, i com que no hi era, li he fet l’entrada.

I aquí, un petit vídeo d’un onicòfor en marxa: http://www.canstockphoto.com/peripatus-or-velvet-worm-2454957.html

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s