No vull perdre la meva història

Avui les meves germanes han sortit al Punt Diari de les comarques gironines. Ho han fet sota el titular “Una història d’amor i exili“, que no voldria perdre, per això la trasllado aquí, no sigui cas que l’enllaç es deslocal·litzi, com ja m’ha passat altres vegades:

Una història d’amor i exili

Una família gironina qüestiona un llibre sobre el seu avi, alcalde republicà

16/05/11 02:00 – AMER – XAVIER CASTILLÓN

 

Nery i Sílvia Martínez, nétes de Joan Colomer, amb una foto en primer terme de l’avi amb la seva filla Montserrat en braços Foto: JORDI SOLER.
“Jo ara ja sé qui sóc, però no vull que, en ple segle XXI, una història d’amor s’encobreixi com si es tractés d’un crim de guerra.” Ho diu Montserrat Colomer i Morató, veïna de les Planes d’Hostoles i filla de Joan Colomer i Prat (1905-1963), que va ser alcalde republicà de Palautordera –com es deia Santa Maria de Palautordera en aquells anys de màxima laïcitat– entre el 9 d’octubre del 1936 i l’11 de maig del 1938. L’encobriment a què es refereix la seva filla té a veure amb el llibre Del silenci a les paraules (Joan Colomer i Prat. Un alcalde de la República), escrit per Montserrat Garriga i editat per l’Ajuntament de Santa Maria de Palautordera amb la col·laboració del Memorial Democràtic i la Generalitat de Catalunya.

Memòria i oblit
El llibre intenta recuperar la memòria de Joan Colomer, que va ser un afiliat molt actiu de la UGT i el PSUC i va morir en el seu exili francès, però segons Montserrat Colomer i les seves filles Nery i Sílvia Martínez, residents a Amer, Del silenci a les paraules també oblida una cosa: l’existència de tota una família, la seva, sorgida de la relació entre Joan Colomer i Montserrat Morató, filla d’una família burgesa de Palautordera. Joan Colomer es va casar el 1925 amb Dolors Sardà i van tenir dos fills. Posteriorment, Colomer va iniciar la seva relació amb Montserrat Morató, amb qui va marxar a l’exili, per compartir primer camp de concentració –on ella feia de llevadora– i després una nova vida, de la qual no es fa esment al llibre de Montserrat Garriga. A França, Joan i Montserrat van tenir dues filles, la més gran de les quals és Montserrat Colomer. Al cap de pocs anys, Dolors Sardà i els seus fills van anar a França per reunir-se amb Joan Colomer i, per pressions familiars afegides a les pròpies d’un exili, Montserrat Morató i les seves filles van tornar a Catalunya, on les nenes van ser ingressades en un internat de monges i durant molts anys van viure sense saber qui era exactament el seu pare. Un programa de Josep Cuní, Coses que passen, va tornar a posar Montserrat Colomer sobre la pista del seu pare. Ara, el llibre tan esperat sobre el seu pare ha estat per a ella una gran decepció: “Sento que dec als meus pares una reparació, perquè pels efectes col·laterals d’una guerra i un exili s’ha obviat públicament l’existència de tota una família.”

Ja sé que la història l’escriuen algunes persones i que és difícil mantenir l’objectivitat i no cedir a pressions, encobertes o evidents. El que més em desagrada és que aquesta història sobre la meva família, amb una mitja veritat o amb una mitja mentida, ha estat finançada també amb els meus diners a través del Memorial Democràtic.

Fa temps que sóc molt conscient que qui gasta diner públic ha de tenir una cura especial en fer-ho, ha de pensar que no té la mateixa llibertat (d’equivocar-se, de dir coses que no són o fer-ne d’inconvenients) que si ho fes amb recursos propis. I això ho aplico també al meu camp, com a professora, perquè val també per al funcionariat: una persona que treballa per a l’administració, que cobra un sou que prové de diner públic, ha de ser exquisidament professional, ha de tenir la consciència que treballa per a la societat, ha de prendre decisions no segons els seus interessos sinó a partir dels interessos de la comunitat a la qual serveix.

En acceptar una ajuda del Memorial Democràtic i la Generalitat de Catalunya la Monserrat Garriga està més compromesa amb la veritat que si hagués escrit el llibre exclusivament amb els seus propis mitjans.

икониикони

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a No vull perdre la meva història

  1. Lu ha dit:

    Se m’ha posat la pell de gallina, de sentir la història. A totes les famílies hi ha silencis que caldria esventar.

    Sento que s’hagi perdut una oportunitat com aquesta!

  2. pelegri ha dit:

    Gràcies Lu. Tot i així, el silenci és millor que el silenciament…

  3. pelegri ha dit:

    Doncs aquesta setmana hem perdut una part de la història: la Sílvia ha mort sobtadament. L’enyorarem http://www.facebook.com/5ilviamartinez

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s