Jornades TIC i Educació a Girona

Dissabte passat vaig participar a la taula rodona que l’ICE de la UdG, en col·laboració amb altres entitats, va organitzar dins les Jornades TIC i Educació. Abans de res vull agrair a en Jordi Vivancos i en Ferran Ruiz la inspiració i les idees que els vaig prendre per preparar la meva part. Llegir les seves reflexions obre la ment… I també vull agrair a en Manel Cañigueral, de l’ICE de la UdG, que em convidés a participar.

Els tres eixos de la taula rodona eren:

1- El llarg camí de les competències

Vaig començar amb una reflexió: quan al 1997 em preparava les oposicions em vaig llegir la LOGSE. La llei desplegava tot un ventall terminològic que per mi (bioquímica) era nou: objectius terminals i d’etapa, fets, conceptes, continguts procedimentals, continguts actitudinals, constructivisme… En arribar als centres em vaig adonar de l’enorme capacitat de digestió que té la pràctica real: l’avaluació dels “fets, conceptes i sistemes conceptuals” es feia a partir de les notes dels exàmens; els continguts procedimentals a partir de la “nota” de la llibreta i els actitudinals a partir de les “notes” de comportament a l’aula. Molt em temo que si no canvia res, les competències siguin igualment digerides. O no?

Llavors vaig fer una breu història dels antecedents, del llarg camí de les competències:

  • L’any 2000 la Unió Europea fa pública l’Estratègia de Lisboa, que té un objectiu: aconseguir que al 2010 Europa fos l’economia basada en el coneixement més competitiva i dinàmica del món. Bé, ja hi som i no ho som.
  • Al 2002 l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE, OECD en anglès) va dur a terme un projecte per a la Detecció i Selecció de Competències (DeSeCo) que tenia com a objectiu proporcionar un marc que guiés les avaluacions futures de nous dominis de competències.
  • L’any 2004 la Unió Europea, tot recollint les conclusions de DeSeCo, elabora un seguit de recomanacions que finalment publica al 2006 (DOUE, 30 diciembre 2006 L 394/10) i que recull quines són les competències clau per a l’aprenentatge al llarg de la vida. Una d’elles és la competència digital.
  • A partir d’aquí les diferents legislacions dels països de la Unió Europea han de recollir aquestes recomanacions. En concret, la LOE (2006), trasllada i adapta al marc curricular de l’estat aquesta competència, que anomena “tractament de la informació i competència digital”.

Al torn de preguntes van plantejar que el concepte de competència digital ha anat evolucionant al llarg de les darreres dècades i és completament cert. Actualment cal tenir en compte que aquesta és una competència multidimensional que fa convergir tres necessitats d’alfabetització:

  • Requereix una alfabetització tecnològica, informacional i audiovisual.
  • Té diverses dimensions: tecnològica i informacional (les més visibles) i també cognitiva, comunicativa i cívica.

Tant en la formació del professorat com en l’educació de l’alumnat als centres cal tenir present aquesta multidimensionalitat, necessària per desenvolupar la competència digital. Si no ens volem encallar la formació del professorat també ha de ser competencial: qualsevol curs de formació del professorat que no ho sigui és una oportunitat perduda.

Sobre estratègies i programes per estimular l’ ús educatiu de les tecnologies, a partir del 2000 es van posar en marxa tres programes clau:

  • 2002 – Internet en la Escuela
  • 2005 – Internet en el Aula
  • 2009 – Escuela 2.0

Els dos primers, entre altres punts d’acció, van incidir en la creació de materials educatius digitals que fessin un recobriment curricular complet i en la formació del professorat. Fruit de tota la inversió que s’ha fet ha estat tota una col·lecció de materials educatius en format digital i la plataforma Agrega que, malgrat l’esforç fet, no han arribat als centres de manera generalitzada ni han tingut l’impacte previst.

L’any 2009 es publica a Catalunya la LEC i tot i que trobo a faltar que desenvolupi d’una manera més clara aquells aspectes relacionats amb el món digital, estic completament d’acord amb en Ferran Ruiz que té tres punts que poden ser clau en relació amb la competència digital en sentit complet (si se’n treu profit en el desplegament de la llei):

  1. L’alumnat ha de tenir accés a aplicacions didàctiques i continguts educatius de qualitat a través de serveis digitals i telemàtics.
  2. Cada alumne/a ha de tenir un dossier personal d’aprenentatge que reculli documents i objectes digitals producte del seu treball i que poden ser evidències per a la seva avaluació.
  3. Cada alumne/a ha de tenir un registre acadèmic personal en suport digital.

Per què? Perquè per canviar cal que hi hagi una necessitat de canvi. Si s’obre el camí perquè l’avaluació es faci a partir d’evidències en format digital i s’obre el camí cap a la personalització dels aprenentatges…

I aquí ja vaig deixar camí per a la resta de persones amb qui compartia taula.

2- De quins “artefactes” en sentit ampli (materials, eines, projectes, processos) disposem al servei de l’aprenentatge basat en competències?

El més important? Les persones i les metodologies de treball. Sense això els “artefactes” són inútils. Vaig recordar el projecte 2×1 que es va fer a Andalusia: en molts casos els ordinadors, en aules estàndard, amb professorat que no veia la necessitat ni sabia com utilitzar-los, es van infrautilitzar i van quedar obsolets.

El projecte Escuela 2.0, un projecte tecnològic que posa tecnologia a les aules, té, entre altres aspectes millorables, una virtut: arriba en un altre moment i està provocant un canvi perquè ha creat una necessitat.
En aquest punt estic d’acord amb idees que s’havien exposat a la taula: les eines són importants però no són la clau. Quins “artefactes”? Si haig de triar, els que necessitem en un moment donat. La clau és necessitar-los. Com han de ser? Finestres, per obrir-nos i que l’alumnat s’obri al món, per crear i per compartir les creacions.

3- L’escola o institut 2015

Voldria que passessin moltes coses, però em vaig centrar en dues.

  • El primer que espero és que la LEC estigui completament desplegada (a partir de la seva publicació al 2009 té 8 anys de previsió de desplegament). I ho espero perquè hagi obert el camí cap a un canvi en l’avaluació i cap a la personalització dels aprenentatges.
  • Per al segon vaig recordar una prova que arrel de la lectura del llibre “Disrupting class” havia fet. Quins són els quatre objectius bàsics de l’escola?

1. Maximitzar el potencial humà.
2. Possibilitar una democràcia activa i participativa, amb un electorat informat i no fàcilment manipulable.
3. Perfeccionar les habilitats, capacitats i actituds que faran que el país prosperi i tingui una economia competitiva.
4. Afavorir la comprensió que la gent pot opinar de manera diferent i que aquestes diferències mereixen respecte i no persecució.

Quan he fet aquesta pregunta a amistats que no són professionals de l’educació i a d’altres que treballen com a professors o professores el que m’ha sorprès és que les persones del primer grup ho encerten de ple o s’acosten molt. En canvi, quan pregunto a professorat les respostes solen ser menys concretes i tot i que el quart sempre hi és (i se li dóna molta importància) sovint s’obliden precisament del tercer punt i de vegades del primer.

Espero que l’escola sigui conscient de les seves prioritats, que sigui conscient que ha de formar persones que siguin funcionals a la societat i no a la d’ara (o a la del passat) sinó a la societat del futur, que no sabem com serà però que estarà molt tecnificada. Per tant, incloure als processos d’ensenyament-aprenentatge les formes actuals d’aquestes tecnologies relacionades amb la manera com ens informem i ens comuniquem no és ja una opció sinó un requisit indispensable per oferir una formació de qualitat.

M’agradaria que al 2015 ja hàgim superat el debat TIC-Educació i que jornades com aquestes, que continuaran essent necessàries, siguin sobre escola-societat, sobre com està canviant una societat en la qual la tecnologia està produint canvis significatius.

Vaig explicar dos casos:
El primer. Fa poc vaig anar a dinar a casa d’una parella amiga. A la sobretaula el seu nebot de 17 anys ens va fer un seguit de jocs de mans i de cartes que em van deixar bocabadada. De fet, ja es comença a guanyar els seus diners tot actuant a festes d’aniversari i petits teatres. Quan li vaig preguntar on havia après a fer aquests jocs em va dir que a YouTube.

El segon, l’exemple d’Adora Svitak, que ensenya des que tenia 6 anys com escriure històries i poemes i que ha fet xerrades a professorat d’arreu. Fins i tot ha organitzat un esdeveniment TED: What adults can learn from kids. És una pionera, però aviat persones com ella no ho seran, al món de l’educació.

A un món on les oportunitats d’aprendre estan deslocal·litzades, com es redefinirà el paper de l’escola i el rol docent?

L’escola té altres funcions, a més d’actuar sobre la dimensió cognitiva de les persones. En destaco dues: una funció socialitzadora i una de custòdia. Si la socialitzadora no socialitza a també a Internet, està coixa. Li quedarà només la funció de custòdia? Espero que no ens hàgim de preguntar com integrar l’escola a la societat (de manera similar a com fins no fa gaire ens preguntàvem com integrar internet a l’aula).

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , | 4 comentaris

Dades escombraria i aprenentatges

El professor amb qui més he après es deia Espadaler i estudiava formigues. Vam coincidir l’any 1989: ell feia de professor de zoologia a la UAB i jo d’estudiant de 3r de biologia.

Recordo que a les primeres classes va intentar reproduir allò que ja hi havia als llibres i un dia ens va dir precisament això, que tota aquella informació ja la teníem als llibres i que hi havia coses més interessants a pensar. Ens va descobrir un erudit, l’Stephen Jay Gould i ens va fer llegir un bon grapat dels seus llibres: “Dientes de gallina, dedos de caballo”, “Desde Darwin”, “El pulgar del panda” i “La sonrisa del flamenco”. La seva lectura m’ha acompanyat al llarg dels anys.

Recordo que una de les preguntes de l’examen va ser quin dels assaigs escrits per l’Stephen Jay Gould ens havia agradat més i per què. Jo no vaig dubtar: el que més m’havia agradat era un que feia una afirmació, ja al títol: la naturalesa és amoral. Aquesta certesa que vaig descobrir de la mà d’aquests dos homes ha acompanyat molts moments de la meva vida. Ha contribuït essencialment a marcar els límits de la injustícia: la vida, les coses que ens passen, no són ni justes ni injustes, només els éssers humans en podem ser, de justs o injusts.

La resta, dades, descripcions, els noms infinits de les coxes de les potes dels insectes, temes als quals es va dedicar de manera incansable la professora del segon semestre, ja són als llibres, o a Internet, quan ho necessitem.

Aquest estiu, a la selva de Cuyabeno, a Equador, vaig reconèixer un icneumònid: no tinc ni idea del nombre d’artells de les potes, ni de com es diu cada fragment, ni de les peces del seu aparell bucal, dades totes que en algun moment van ser dins la meva memòria de curt termini i que ja des del principi eren dades escombraria. Això sí, vaig reconèixer l’insecte immediatament ja que els icneumònids són els protagonistes de l’assaig “La naturaleza amoral” d’en Gould. Devia ser un psammocàrid, segons el que vaig llegir a l’article:

Otros psammocháridos son capaces de arrastrar una pesada araña a un grupo de celdillas de arcilla o de barro previamente dispuesto. Algunas amputan las patas de la araña para que su transporte sea más sencillo…

A la foto que vam fer ens va sorprendre que l’aranya no tingués potes: semblava tanmateix que la vespa que la carregava l’hi hagués tret:

PS: per cert, que l’entrada sobre Stephen Jay Gould a la viquipèdia en català és minúscula i la de l’anglesa té molta qualitat. Anotada per traduir.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , | 4 comentaris

Sobre la fiabilitat de la Viquipèdia

A un curs en línia que estic fent he proposat un debat sobre la fiabilitat de la Viquipèdia. Per estirar un dels fils de la conversa he cercat una sèrie de dades per després plantejar la pregunta:  Quins factors penseu que afecten la fiabilitat d’una viquipèdia? (i parlo d’una perquè n’hi ha moltes, una per a cada idioma).

Aquestes dades estadístiques poden servir per acompanyar l’exploració (he arrodonit les dades superiors a 1.000):

Viquipèdia Nombre d’articles Persones usuàries Usuaris/àries actius/ves Persones administradores
Català 300.000 70.000 1.400 23
Castellà 700.000 1.600.000 15.000 138
Anglès 3.500.000 13.000.000 136.000 1.700

Finalment, compareu articles entre diferents viquipèdies, per exemple Mongòlia (català) i Mongolia (anglès). Fixeu-vos en diferents indicadors, com ara el nombre de referències.

Com ho veieu? Quins factors penseu que tenen relació amb la fiabilitat de la Viquipèdia?

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El canvi vindrà de fora

Vaig escriure l’entrada “Les línies de l’eduCAT1x1” abans de l’estiu. Des de llavors s’ha creuat una altra línia per mi inadmissible i aquest fet ha tingut un efecte clarificador. Ahir, parlant amb una amiga a qui explicava el que em rondava pel cap, em va fer arribar aquest poema d’en Miquel Martí i Pol que em permet expressar en les seves paraules el meu sentiment.

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Gràcies Viki.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Les línies de l’eduCAT1x1

Durant aquests mesos he anat seguint el desplegament del projecte eduCAT1x1, des del seu naixement, des de la pàgina web de l’IMAE.
He vist i he entès moltes coses, per exemple que el lideratge del projecte el portés una institució externa i una persona amb capacitat de decisió, que tot i integrada dins l’estructura del departament, tingués la capacitat de maniobra que requereix un projecte d’aquesta mena, amb múltiples fronts i necessitats de respondre d’una manera efectiva i ràpida.
Comprenc la necessitat de superar inèrcies pròpies d’estructures fortament jerarquitzades i evitar riscos d’estancament en debats excessivament polièdrics, per tal de poder prendre decisions d’una manera àgil i adaptar-se a les necessitats que presenta cada dia un projecte complex i d’aquesta envergadura.
Entenc també l’oportunitat del moment i la urgència per superar un retard cronificat, comprenc que les tecnologies havien d’entrar a les aules i que aquesta era la prioritat principal, acompanyada d’un objectiu numèric per poder visibilitzar el projecte: tants ordinadors desplegats, tantes aules, tant alumnat, tants centres,… Comparteixo molts dels objectius del projecte i els comparteixo amb totes les imperfeccions i errors necessaris que l’han acompanyat. També sóc conscient que s’hi han esmerçat molts esforços i s’hi ha posat molta il·lusió.
Darrerament, per això, s’estan prenent decisions que m’estan costant més d’entendre, en particular relacionades amb plataformes educatives i serveis associats. Sóc conscient que no és necessari que les comparteixi, no em pertoca, però sí voldria poder-les entendre i veure-les transparents. Començo a pensar que aquestes decisions s’estan prenent darrere arguments tècnics amb aparença de veracitat, utilitzant l’estratègia de repetir-los fins que semblen veritat (una estratègia que he vist tristament utilitzada per algunes persones de l’àmbit polític una i altra vegada), però tinc la sensació que els arguments que hi ha al darrere no són, o almenys no ho són en la seva totalitat, tècnics sinó que són econòmics. Això em preocupa profundament. Em preocupa que amb diners públics i des de l’administració s’estigui aplanant el camí a empreses concretes. Començo a tenir dubtes sobre la coherència i fins i tot sobre la legalitat d’algunes decisions que s’estan prenent. Començo a pensar que són guiades per interessos econòmics. Em costa entendre, per exemple, que hagi sortit un concurs de 3,5 milions d’euros per un producte (servei) del qual no acabo de veure’n la necessitat que sigui finançat i elaborat per l’administració. El concurs ha estat publicat recentment i qualsevol empresa que presenti els requisits s’hi pot presentar i en teoria guanyar-lo, però la primera fase del servei ha d’estar en funcionament a l’inici del curs vinent. Pot qualsevol empresa crear des de la base un producte-servei que se suposa que és tan complex tècnicament en tan poc temps?
D’altra banda, malgrat es tracti d’un projecte bàsicament tecnològic i no pedagògic, entenc que no s’hi han de limitar els esforços necessaris per potenciar el canvi metodològic que l’ha d’acompanyar. Per què s’han desmantellat els equips que des dels Serveis Educatius i els CRP s’havien anat muntant al llarg d’aquest curs? L’acompanyament del curs vinent ha quedat seriosament compromès.

Em sento profundament preocupada. M’agradaria comprendre la realitat que hi ha darrere d’aquestes decisions. Potser el panorama que hi veuria no m’agradaria però tot i així sortiria d’aquesta sensació de perplexitat.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | 7 comentaris

Les persones catalizadores

Dimarts vaig veure, a una sessió de cinema i sopar del cine Alexandra, “Bienvenido Mr. Chance”. L’havia vista d’adolescent i no recordava gaire cosa, llevat el posat com al·lucinat d’en Peter Sellers.

A més del personatge del metge, que simbolitza la raó, l’únic personatge que observa i treu conclusions a partir de les seves observacions, l’únic que coneix la veritable raó d’en Chance, m’ha vingut a la ment un altre paral·lelisme.

Fa uns anys vaig arribar a la conclusió que hi ha dos tipus extrems de persones: les catalitzadores i les “quenchers” o bloquejants. A banda, hi ha un munt de persones neutres. Neutres completament.

En Chance Gardener és un catalizador extrem, en estat pur, posseeix el 100 % d’aquesta qualitat. Les persones catalitzadores ajuden a qui està al seu voltant a concretar pensaments, a expresar idees, a anar més enllà d’on sospitaven que podien arribar. A la pel·lícula les persones entenen els seus propis pensaments a la llum de les paraules d’en Chance, el personatge que possibilita la catàlisi que fa que les idees vagues i inconcretes, reaccionin entre elles i amb d’altres d’inconegudes i prenguin forma. Quan el president parla de les arrels de la indústria, quan l’Eve sent la passió que l’envaeix i arrossega, quan en Ben viu la pau de morir o quan l’ambaixador rus sent el plaer de trobar amb qui compartir una predilecció literària, el misteri de la catàlisi està esdevenint.

M’hi he trobat de vegades al costat d’aquestes persones i sento com els meus pensaments flueixen, es tornen fàcils i coherents, prenen formes concretes, expressables. Fins i tot una vegada em vaig trobar amb una persona que va arribar a fer-me viure una experiència de realitat duplicada, com un viatge astral. Ja fa molts anys, jo en tenia 17 i treballava a una botiga de macrobiòtica on aquesta persona va venir a comprar. Suposo que si algú hagués gravat la situació les imatges només haurien mostrat una joveneta que despatxava productes dietètics a un home d’uns 30 anys. Però interiorment jo era una àliga volant dins una vall oberta marcada per dues rengleres de muntanyes boscoses. L’experiència m’ha retornat al llarg dels anys en alguns somnis que han estat pur plaer.

En canvi hi ha altres persones davant les quals el discurs no arriba a formar-se, neix interromput, esmicolat, i els fragments no arriben a unir-se ni poden estirar d’altres. Persones bloquejants.

Una característica: les persones catalitzadores poden parlar molt o poc, però escolten; les persones bloquejants no escolten, encara que parlin poc. Tot i així, es tracta d’una caracteristica profunda, innata, que va més enllà una aparença o d’un comportament. I una persona, que no sigui 100 % catalizadora ni 100 % bloquejant, pot ser catalizadora davant algunes persones i absolutament bloquejant per a d’altres.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El mite de l’autoestima

Tinc tendència a gaudir de les lectures que faig però també a oblidar ràpid. Una font de lectura que m’acompanya i em fa passar bones estones des de la dècada dels 80 és la revista Investigación y Ciencia.

Fa uns anys, al 2005, vaig llegir un article d’aquells que va deixar un pòsit permanent: “El mite de l’autoestima”. En algunes ocasions he explicat a l’aula una de les experiències que recull.

L’article comença amb aquesta frase: “Existeix la creença que l’autoestima té un paper fonamental en la salut psicològica”. Com a conseqüència s’han fet nombroses campanyes per potenciar l’autoestima de les persones. Al 1989 es va fer un estudi a Califòrnia que va concloure que un gran nombre dels problemes socials arrelen en la baixa autoestima d’una bona part de la població. La resta de l’article fa una revisió intensa d’estudis posteriors que refuten aquesta conclusió poc fonamentada. A canvi, el panorama que es dibuixa és completament diferent:

  • No hi ha correlació entre la baixa autoestima i l’agressivitat. Al contrari, en un estudi sobre agressivitat escolar, els nens o les nenes que agredeixen solen tenir una opinió favorable, fins i tot exageradament bona, de sí mateixos/es.
  • Tampoc hi ha correlació entre baixa autoestima i consum d’alcohol i altres drogues. Les motivacions són diverses, des de cercar emocions a fugir de la infelicitat, però en qualsevol cas no mostren una relació causal amb l’autoestima. Així doncs, reforçar l’autoestima no necessàriament evitarà que les persones caiguin en la drogadicció.
  • Potenciar l’autoestima no implica una millora del rendiment escolar i laboral.

En aquest punt explica una experiència que es va fer a la Universitat Commonwealth de Virginia, amb estudiants de psicologia. Es va dividir el conjunt d’estudiants amb qualificacions baixes en dos grups: a cada grup se li enviava setmanalment un correu electrònic. A un dels grups els missatges pretenien reforçar l’autoestima; a l’altra, fomentar la responsabilitat personal.

Exemple de missatge al grup 1:

Per què les notes són bones o dolentes?

Investigacions recents mostren que quan es tornen als estudiants els exàmens corregits i qualificats, tendeixen a perdre la confiança en sí mateixos i diuen coses com “No serveixo per això”, “Sóc un inútil” o “Aquí totes són millors que jo”.

Altres estudis donen a entendre, en canvi, que els i les estudiants que tenen una autoestima elevada no només tenen bones notes sinó que conserven la serenitat i la confiança en sí mateixos.

A un dels treballs de recerca es va demanar als i les estudiants que escriguessin allò que passava per les seves ments quan tractaven de treure millors notes. Les persones que van aconseguir millorar a cada examen pensaven:

“Estic orgullosa de mi mateixa”

“Sóc capaç de fer-ho”

“Sóc un dels millors de la facultat”

“Estic satisfet amb mi mateix”

Els i les estudiants que no van progressar pensaven:

“M’avergonyeixo de mi mateixa”

“No mereixo anar a la universitat”

“Sóc un inútil”

CONCLUSIÓ: mantingues el cap -i l’autoestima- ben alts.

Exemple de missatge al gup 2:

Per què les notes són bones o dolentes?

Investigacions recents mostren que quan es tornen als estudiants els exàmens corregits i qualificats, tendeixen a culpar de les seves males notes a factors externs. Diuen coses com: “L’examen era massa difícil”, “No ho havíem estudiat a classe” o “Les preguntes eren molt rebuscades”.

Altres estudis donen a entendre, en canvi, que els i les estudiants que es preocupen i es responsabilitzen de les seves qualificacions no només obtenen millors notes sinó que també aprenen que controlen personalment el seu rendiment escolar.

A un dels estudis es va demanar que escriguessin allò que pensaven quan tractaven de treure millors notes. Aquelles persones que van aconseguir millorar a cada examen pensaven:

“M’haig d’esforçar més”

“Si em concentro m’aprendré la lliçó”

“Puc controlar allò que em passa a classe”

“Sé que puc fer-ho”

Els i les estudiants que no van progressar pensaven:

“No és culpa meva”

“Aquest examen era massa difícil”

“No serveixo per això”

CONCLUSIÓ: pren el timó de la teva vida

—————————-

Quin va ser el resultat? les notes del primer grup van caure per sota del 50 % (van suspendre); les del segon van pujar al 62 % (un aprovat just).

Això sí: sembla que hi ha una correlació (tot i que no clarament objectiva ja que els estudis es basen en una percepció subjectiva de la felicitat) entre l’autoestima elevada, l’habilitat d’iniciar relacions personals i la felicitat.

Per cert, que a l’article surt un terme ben curiós que no sé si acabar-me de creure: la “floquinaucinihilpilificación”, que es refereix a la tendència a desdenyar o concedir valor nul a les coses. 28 lletres: podria contenir l’alfabet sencer!

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari