Lamarckisme vs. darwinisme? Una caricatura perpetuada als llibres de text

Fa temps que tinc aquesta entrada a mig escriure. L’altra dia, parlant amb @jvivancos sobre la manca d’estudis que analitzin la coherència pedagògica i disciplinar dels llibres de text com a element encara central del nostre sistema educatiu em va tornar a venir a la memòria. De fet, la vaig començar a escriure cap a finals del segle XX, quan en arribar al tema de l’evolució veia un patró repetit a tots els llibres de text: l’oposició entre les teories de Lamarck i Darwin. Tot i que sense acabar, la passo a la part visible del bloc.

No penso que sigui bo, quan parlem de ciència i de persones que es dediquen a la ciència, dividir-los en dos bàndols, els bons i els dolents, el de les persones estaven equivocades i el d’aquelles que seguien o obrien els camins “correctes”. No hem de perdre de vista que, en ciència, només hi ha dos tipus de teories, les que ja sabem que no són certes (però que no per aixó deixen de ser útils) i les que encara no sabem que no siguin certes.

La importància d’una teoria rau en els camins nous que obre, i una teoria que avui en dia sabem que no es certa (és a dir, que no s’ajusta a les noves observacions) pot haver-ne obert molts i, fins i tot, pot tornar a ser recuperada, amb modificacions, a la llum de noves descobertes. En el cas de l’exposició de l’evolució en els llibres de text es dóna aquesta divisió dels científics entre bons i dolents, almenys aquesta és la percepció que en pot tenir l’alumnat, encara que no sigui exposada explícitament.

Frases com “avui ja s’ha demostrat la falsedat d’aquests principis, però, en l’època de Lamarck, constituïen fermes creences”, extreta d’un llibre de 3r d’ESO, caldria evitar-les, entre d’altres motius perquè la falsedat d’aquests principis ha quedat demostrada a partir d’un coneixement incomplet dels mecanismes de l’herència (estem descobrint aspectes sorprenents associats a l’epigenètica). De la mateixa manera, caldria evitar les preguntes insistents del tipus “segons el lamarckisme, perquè els ulls dels talps estan atrofiats? I segons el darwinisme?”, trobades repetidament a llibres de text de diferents editorials (a propòsit dels ulls dels talps o, de manera similar, dels colls de les ¡ girafes o membranes interdigitals dels ocells nedadors). Com veurem, no té sentit contraposar darwinisme a lamarckisme perquè la teoria que el propi Darwin va proposar per explicar la transmissió dels caràcters hereditaris seguia plantejaments lamarckistas.

S’ha de diferenciar entre el concepte d’evolució i les teories per explicar el seu mecanisme, cosa que en general els llibres de text fan, tot i que a la majoria dels casos l’alumnat acaba per concloure que la idea de l’evolució (la teoria de l’evolució) va estar proposada per en Darwin, quan de fet és més antiga. El primer que en parla clarament és en Lamarck, recollint les idees d’Erasmus Darwin (avi d’en Charles) qui ja havia proposat el concepte. La primera menció del terme “evolució” és atribuïda a un escrit anònim que en Lamarck va rebre el 1826 d’una persona que li demanava que expliqués com “els animals superiors havien ‘evolucionat’ a partir dels ‘cucs més simples’ “.

Lamarck és el primer en proposar un mecanisme, però xoca amb els fixistes (Cuvier principalment); Darwin en proposa un altre que triomfa, no sols per la seva consistència científica, sinó perquè encaixa amb el context social de competència, de triomf dels més “aptes” (època de colonialisme!)…

Si els llibres de text parlen de Lamarck és tan sols per a resaltar el seu “error”, ja superat per la ciència actual. Ho està realment, en profunditat? I el neolamarckisme? S’exposen les idees de Lamarck com oposades a les de Darwin, quan de fet no ho van estar. Darwin acceptava en part les idees de Lamarck, i en el seu llibre li dedica unes paraules d’agraïment i de reconeixement. Lamarck va ser un científic excepcional, però els llibres de text el presenten com el “dolent de la pel·lícula”, com el paradigma de científic amb idees falses, incorrectes, inútils, en contraposició a la veritat representada per en Darwin i la seva fructífera “teoria de l’evolució”. En propietat, l’aportació que Darwin va fer és la del mecanisme de la selecció natural com a motor de l’evolució.

Per què tanta insistència en parlar de Lamarck com un científic errat quan es presenta la teoria de l’evolució i, en canvi, no se’n parla en presentar la classificació dels éssers vius? Lamarck va ser el primer científic en dibuixar una frontera entre els éssers vius i el món inorgànic, el primer en reconèixer una unitat a la vida; va ser el primer en classificar els animals en invertebrats i vertebrats (fins llavors es classificaven en “animals amb sang” i “animals mancats de sang”, segons les idees d’Aristòtil), el primer a considerar que la organització interna dels animals era l’essencial per tal de fer una classificació natural dels animals; va fer una immensa tasca de classificació de les plantes i, principalment, dels invertebrats, i va recollir les seves conclusions en un llibre (Sistema dels animals sense vèrtebres) que durant molt de temps seria el llibre de capçalera dels estudiosos dels invertebrats; va ser el primer en parlar de “transformació” de les espècies, i en aplicar aquesta idea… a l’ésser humà! Per què volem que els nostres estudiants el recordin? Només pel fet d’haver exposat unes causes que a la llum de la idea de la selecció natural hem reconegut com a errònies? O pel fet d’haver estat un gran científic que va fer una feina importantíssima de classificació dels éssers vius, en la qual es basa l’actual sistema de classificació, i per haver exposat la idea de transformació de les espècies? Sincerament, penso que per parlar d’ell només de la primera manera, més valdria no parlar-ne.

D’altra banda, Darwin mateix va presentar la teoria de la pangènesi per explicar el mecanisme de l’herència. Segons la pangènesi totes les cèl·lules d’un organisme poden crear partícules molt petites, que va anomenar gèmmules, que poden circular per tot el cos i que, finalment, es congreguen a les gònades, des d’on es transmeten a la següent generació. Aquestes gèmmules són responsables de la transmissió de característiques de pares a fills. Com veiem, un plantejament que s’ajusta als plantejaments lamarckistes (“A new perspective on Darwin’s Pangenesis”. Biol Rev Camb Philos Soc. 2008 May;83(2):141-9. Review. PubMed PMID: 18429766 ).

Per què no es presenta la teoria de la pangènesi com a errònia? El darwinisme no és la teoria que es va mostrar com a més plausible per explicar l’evolució, sinó que ho va ser el neodarwinisme, que combinà el mecanisme de la selecció natural i l’herència mendeliana per explicar l’evolució dels organismes i, posteriorment, la síntesi evolutiva moderna.

Una possible explicació de per què el tema de l’evolució es tracta d’aquesta manera als llibres de text pot estar, tal i com ens explica Stephen Jay Gould al seu darrer llibre “L’estructura de la teoria de l’evolució”, en l’absurda perpetuació en el temps de la imatge que Cuvier, un científic il·lustre de l’època, va crear de Lamarck. Més que una imatge, Cuvier es va dedicar a construir una caricatura que el ridiculitzava i que ha continuat fins a l’actualitat.

Al meu parer es dedica un temps excessiu a la contraposició entre lamarckisme i darwinisme, a argumentar les diferències, quan seria intel·lectualment més productiu concentrar-se en la comprensió del concepte d’evolució i del mecanisme de la selecció natural. En l’estudi de l’evolució, almenys a l’ESO, es podrien seguir dos enfocaments, l’un més profund que l’altre:

• Un enfocament actual, en el qual s’exposés allò que actualment la ciència accepta com a teoria i mecanismes de l’evolució dels éssers vius. Si es vol parlar de “pares” d’aquesta teoria, caldria parlar dels pares de la idea de l’evolució (en Lamarck com a cristal·litzador i primer expositor explícit) i pares del mecanisme actualment acceptat (però no de la “veritat”: en Darwin i Wallace, amb la seva idea de la selecció natural), juntament amb Gregor Mendel per explicar els mecanismes de l’herència.
• I, si es vol parlar de noms i de diferents teories, caldria fer un enfocament històric, contextualitzant l’època: finals 1700, inicis 1800, fixisme enfrontat a evolucionisme, importància de la religió, la creació, el pla diví, etc. (els i les alumnes entenen aquestes idees fàcilment, més que la idea de l’atzar i el temps treballant conjuntament amb variabilitat i selecció). Rehabilitar la imatge de Lamarck com a pare de la idea de l’evolució, tot ressaltant més la cara positiva que la negativa, l’herència dels caràcters adquirits, avui en dia no acceptada “per la majoria, que no tots, els científics”. I, després, explicar el canvi que suposen les noves idees de Darwin i de Wallace. Contextualitzant també. I estendre’s fins al neodarwinisme i la síntesi moderna, ja que el darwinisme no és la teoria que actualment s’accepta per explicar l’evolució.

El segon enfocament té un avantatge: sovint oblidem la importància que en la comprensió de les idees de la ciència té la història del coneixement, de les necessitats i de les preguntes que l’ésser humà s’ha fet.

 

NOTA: Aquesta frase “, recollint les idees d’Erasmus Darwin (avi d’en Charles) qui ja havia proposat el concepte” s’havia perdut a partir de la versió original i la vaig tornar a afegir arran del comentari d’en Joel.