Estic comptant… hores de docència

Estic comptant…

El curs vinent torno a les aules després de quatre anys treballant a l’Àrea TAC del Departament d’Ensenyament. L’horari ha canviat: de 18 hores setmanals a 19 i de 24 de permanència al centre a 28.

Em sembla bé fer 19 hores de docència, és la part que més m’agrada de la meva feina. Però per fer-les bé, les classes requereixen un temps de cuina: planificar, seleccionar recursos, pensar activitats, adaptar-les a les característiques del grup i de cada estudiant, revisar les activitats, guiar-les a través de l’espai virtual, preparar l’avaluació i donar orientacions a partir dels resultats de manera individualitzada a cada alumne/a. A banda de compartir amb altres docents els dubtes i els èxits, explorar possibilitats i trencar-me la closca per cercar nous camins quan els que conec no s’ajusten a les necessitats del moment. Posem que, de mitjana, les hores d’abans i de després d’una classe siguin del 50 % (que és tirar força baix): això em dóna 19 + 9,5 = 28,5 h setmanals. Hi afegeixo 1 h perquè com que sóc professora de ciències sé per experiència que la preparació de les pràctiques i el manteniment del laboratori ocupa més temps. Total, 29,5 h setmanals.

Però les classes no les faig de manera aïllada, formo part d’un equip de treball: un departament didàctic, diversos equips docents, un claustre de professorat. I treballar en equip requereix dedicar un temps a les coordinacions. Posem que, com a mínim, haig de dedicar 1 h setmanal a la reunió del departament de ciències, 1 h a dos dels equips docents del nivell al qual faig classe (segurament seré a més equips docents però no hi podré assistir) i 1 h a les reunions de claustre. Afegim també 1 h extra per a altres reunions imprevistes, que sempre n’hi ha, 0,5 h setmanals que vénen a ser el que correspon a l’assistència a les reunions d’avaluació i 0,5 h d’entrevistes amb famílies. Total, 6 h que, afegides a les 29,5 que ja tenia ocupades, són 35,5.

Em queden 2 h setmanals que dedico íntegrament a formació: no parlo només d’assistència a cursets amb certificació sinó també de participació en xarxes de desenvolupament professional, en formació entre iguals i en autoformació. No em sobra ni tan sols mitja hora per dedicar a preparar amb una mica més de carinyo alguna classe especial 🙂

Però què passa? Que no he comptat unes tasques que també haig de fer: les de vigilància. Les guàrdies, per atendre les aules quan un/a professor/a falta al centre i no pot fer la classe que li correspon, i les guàrdies de pati. Ambdues tasques les podrien fer molt millor que jo professionals amb una preparació adequada. Els patis són espais idonis per ser atesos per monitors/es de lleure (fins i tot la Generalitat així ho reconeix a la descripció d’aquest perfil al web jove. cat). Jo no he treballat mai a un centre que tingués cap monitor o monitora de lleure que organitzin activitats al pati i el converteixin en un espai educatiu a més de ser un temps d’esbarjo.

Als centres on he treballat, el temps d’esbarjo i les guàrdies són ateses per persones llicenciades o doctorades en biologia, matemàtiques, química, filologia, història… No és un malbaratament de recursos, això? Normalment he dedicat unes 2,5 h setmanals per a guàrdies, guàrdies que podrien ser ateses molt millor per persones amb una altra preparació, hores que haig de restar de les que són la part nuclear de la meva feina: fer classes i preparar-les.

Quina és la conclusió? Allà on puc reduir temps és en la preparació de les classes i això vol dir que tinc menys marge per fer una programació adaptada a les necessitats de cada grup i cada estudiant, que el seguiment que puc fer serà, necessàriament, menys personalitzat.  Tot això no encaixa amb els objectius que es marca el Departament de “lluita contra el fracàs escolar” (com l’anomenen, per a mi és més aviat de millora de la qualitat docent). M’encantaria participar en grups de treball per elaborar materials didàctics adaptats a la nova realitat digital de l’alumnat i cada vegada més també dels centres. Aprendre i compartir allò que sé amb col·legues del meu i d’altres centres, assistir a Jornades educatives, reforçar les meves competències metodològiques, oferir tutories científiques per consolidar i ampliar horitzons segons les necessitats de l’alumnat…

El que em desagrada de com fa els càlculs el Departament és que les hores per a preparació de classes no es calculen prèviament, segons el que seria desitjable dedicar, sinó que són allò que resta després de descomptar les 19 hores lectives i les 11 h d’activitats complementàries, és a dir, 7,5 h. I a aquest residu hi haig d’incloure també la meva formació metodològica i d’actualització científica. Si s’amplien les hores de docència s’han d’ampliar també les hores de preparació; si es vol millorar la qualitat docent cal també invertir més temps en aquesta preparació, en la formació, sobretot metodològica, en la personalització de la intervenció docent. Si parlem d’optimitzar recursos humans, les hores destinades a “vigilància” haurien de transformar-se en hores de preparació i seguiment, i aquesta vigilància s’hauria de transformar en educació en el lleure per part de persones amb la preparació necessària.

És clar que, segons les previsions del Departament, les hores per a preparació de classes no es calculen prèviament, segons el que seria desitjable dedicar, sinó que és allò que resta després de descomptar les 19 hores lectives i les 11 h d’activitats complementàries, és a dir, 7,5 h. Amb aquest residu haig d’incloure també la meva formació metodològica i d’actualització científica.

Fet i fet, aquest plantejament va també en la línia de l’estímul de la recerca: es queda en paraules que miren cap a una banda completament oposada a la dels fets.  I si no, llegiu “Spanish changes are scientific suicide“.

Lamarckisme vs. darwinisme? Una caricatura perpetuada als llibres de text

Fa temps que tinc aquesta entrada a mig escriure. L’altra dia, parlant amb @jvivancos sobre la manca d’estudis que analitzin la coherència pedagògica i disciplinar dels llibres de text com a element encara central del nostre sistema educatiu em va tornar a venir a la memòria. De fet, la vaig començar a escriure cap a finals del segle XX, quan en arribar al tema de l’evolució veia un patró repetit a tots els llibres de text: l’oposició entre les teories de Lamarck i Darwin. Tot i que sense acabar, la passo a la part visible del bloc.

No penso que sigui bo, quan parlem de ciència i de persones que es dediquen a la ciència, dividir-los en dos bàndols, els bons i els dolents, el de les persones estaven equivocades i el d’aquelles que seguien o obrien els camins “correctes”. No hem de perdre de vista que, en ciència, només hi ha dos tipus de teories, les que ja sabem que no són certes (però que no per aixó deixen de ser útils) i les que encara no sabem que no siguin certes.

La importància d’una teoria rau en els camins nous que obre, i una teoria que avui en dia sabem que no es certa (és a dir, que no s’ajusta a les noves observacions) pot haver-ne obert molts i, fins i tot, pot tornar a ser recuperada, amb modificacions, a la llum de noves descobertes. En el cas de l’exposició de l’evolució en els llibres de text es dóna aquesta divisió dels científics entre bons i dolents, almenys aquesta és la percepció que en pot tenir l’alumnat, encara que no sigui exposada explícitament.

Frases com “avui ja s’ha demostrat la falsedat d’aquests principis, però, en l’època de Lamarck, constituïen fermes creences”, extreta d’un llibre de 3r d’ESO, caldria evitar-les, entre d’altres motius perquè la falsedat d’aquests principis ha quedat demostrada a partir d’un coneixement incomplet dels mecanismes de l’herència (estem descobrint aspectes sorprenents associats a l’epigenètica). De la mateixa manera, caldria evitar les preguntes insistents del tipus “segons el lamarckisme, perquè els ulls dels talps estan atrofiats? I segons el darwinisme?”, trobades repetidament a llibres de text de diferents editorials (a propòsit dels ulls dels talps o, de manera similar, dels colls de les ¡ girafes o membranes interdigitals dels ocells nedadors). Com veurem, no té sentit contraposar darwinisme a lamarckisme perquè la teoria que el propi Darwin va proposar per explicar la transmissió dels caràcters hereditaris seguia plantejaments lamarckistas.

S’ha de diferenciar entre el concepte d’evolució i les teories per explicar el seu mecanisme, cosa que en general els llibres de text fan, tot i que a la majoria dels casos l’alumnat acaba per concloure que la idea de l’evolució (la teoria de l’evolució) va estar proposada per en Darwin, quan de fet és més antiga. El primer que en parla clarament és en Lamarck, recollint les idees d’Erasmus Darwin (avi d’en Charles) qui ja havia proposat el concepte. La primera menció del terme “evolució” és atribuïda a un escrit anònim que en Lamarck va rebre el 1826 d’una persona que li demanava que expliqués com “els animals superiors havien ‘evolucionat’ a partir dels ‘cucs més simples’ “.

Lamarck és el primer en proposar un mecanisme, però xoca amb els fixistes (Cuvier principalment); Darwin en proposa un altre que triomfa, no sols per la seva consistència científica, sinó perquè encaixa amb el context social de competència, de triomf dels més “aptes” (època de colonialisme!)…

Si els llibres de text parlen de Lamarck és tan sols per a resaltar el seu “error”, ja superat per la ciència actual. Ho està realment, en profunditat? I el neolamarckisme? S’exposen les idees de Lamarck com oposades a les de Darwin, quan de fet no ho van estar. Darwin acceptava en part les idees de Lamarck, i en el seu llibre li dedica unes paraules d’agraïment i de reconeixement. Lamarck va ser un científic excepcional, però els llibres de text el presenten com el “dolent de la pel·lícula”, com el paradigma de científic amb idees falses, incorrectes, inútils, en contraposició a la veritat representada per en Darwin i la seva fructífera “teoria de l’evolució”. En propietat, l’aportació que Darwin va fer és la del mecanisme de la selecció natural com a motor de l’evolució.

Per què tanta insistència en parlar de Lamarck com un científic errat quan es presenta la teoria de l’evolució i, en canvi, no se’n parla en presentar la classificació dels éssers vius? Lamarck va ser el primer científic en dibuixar una frontera entre els éssers vius i el món inorgànic, el primer en reconèixer una unitat a la vida; va ser el primer en classificar els animals en invertebrats i vertebrats (fins llavors es classificaven en “animals amb sang” i “animals mancats de sang”, segons les idees d’Aristòtil), el primer a considerar que la organització interna dels animals era l’essencial per tal de fer una classificació natural dels animals; va fer una immensa tasca de classificació de les plantes i, principalment, dels invertebrats, i va recollir les seves conclusions en un llibre (Sistema dels animals sense vèrtebres) que durant molt de temps seria el llibre de capçalera dels estudiosos dels invertebrats; va ser el primer en parlar de “transformació” de les espècies, i en aplicar aquesta idea… a l’ésser humà! Per què volem que els nostres estudiants el recordin? Només pel fet d’haver exposat unes causes que a la llum de la idea de la selecció natural hem reconegut com a errònies? O pel fet d’haver estat un gran científic que va fer una feina importantíssima de classificació dels éssers vius, en la qual es basa l’actual sistema de classificació, i per haver exposat la idea de transformació de les espècies? Sincerament, penso que per parlar d’ell només de la primera manera, més valdria no parlar-ne.

D’altra banda, Darwin mateix va presentar la teoria de la pangènesi per explicar el mecanisme de l’herència. Segons la pangènesi totes les cèl·lules d’un organisme poden crear partícules molt petites, que va anomenar gèmmules, que poden circular per tot el cos i que, finalment, es congreguen a les gònades, des d’on es transmeten a la següent generació. Aquestes gèmmules són responsables de la transmissió de característiques de pares a fills. Com veiem, un plantejament que s’ajusta als plantejaments lamarckistes (“A new perspective on Darwin’s Pangenesis”. Biol Rev Camb Philos Soc. 2008 May;83(2):141-9. Review. PubMed PMID: 18429766 ).

Per què no es presenta la teoria de la pangènesi com a errònia? El darwinisme no és la teoria que es va mostrar com a més plausible per explicar l’evolució, sinó que ho va ser el neodarwinisme, que combinà el mecanisme de la selecció natural i l’herència mendeliana per explicar l’evolució dels organismes i, posteriorment, la síntesi evolutiva moderna.

Una possible explicació de per què el tema de l’evolució es tracta d’aquesta manera als llibres de text pot estar, tal i com ens explica Stephen Jay Gould al seu darrer llibre “L’estructura de la teoria de l’evolució”, en l’absurda perpetuació en el temps de la imatge que Cuvier, un científic il·lustre de l’època, va crear de Lamarck. Més que una imatge, Cuvier es va dedicar a construir una caricatura que el ridiculitzava i que ha continuat fins a l’actualitat.

Al meu parer es dedica un temps excessiu a la contraposició entre lamarckisme i darwinisme, a argumentar les diferències, quan seria intel·lectualment més productiu concentrar-se en la comprensió del concepte d’evolució i del mecanisme de la selecció natural. En l’estudi de l’evolució, almenys a l’ESO, es podrien seguir dos enfocaments, l’un més profund que l’altre:

• Un enfocament actual, en el qual s’exposés allò que actualment la ciència accepta com a teoria i mecanismes de l’evolució dels éssers vius. Si es vol parlar de “pares” d’aquesta teoria, caldria parlar dels pares de la idea de l’evolució (en Lamarck com a cristal·litzador i primer expositor explícit) i pares del mecanisme actualment acceptat (però no de la “veritat”: en Darwin i Wallace, amb la seva idea de la selecció natural), juntament amb Gregor Mendel per explicar els mecanismes de l’herència.
• I, si es vol parlar de noms i de diferents teories, caldria fer un enfocament històric, contextualitzant l’època: finals 1700, inicis 1800, fixisme enfrontat a evolucionisme, importància de la religió, la creació, el pla diví, etc. (els i les alumnes entenen aquestes idees fàcilment, més que la idea de l’atzar i el temps treballant conjuntament amb variabilitat i selecció). Rehabilitar la imatge de Lamarck com a pare de la idea de l’evolució, tot ressaltant més la cara positiva que la negativa, l’herència dels caràcters adquirits, avui en dia no acceptada “per la majoria, que no tots, els científics”. I, després, explicar el canvi que suposen les noves idees de Darwin i de Wallace. Contextualitzant també. I estendre’s fins al neodarwinisme i la síntesi moderna, ja que el darwinisme no és la teoria que actualment s’accepta per explicar l’evolució.

El segon enfocament té un avantatge: sovint oblidem la importància que en la comprensió de les idees de la ciència té la història del coneixement, de les necessitats i de les preguntes que l’ésser humà s’ha fet.

 

NOTA: Aquesta frase “, recollint les idees d’Erasmus Darwin (avi d’en Charles) qui ja havia proposat el concepte” s’havia perdut a partir de la versió original i la vaig tornar a afegir arran del comentari d’en Joel.

L’uniformisme del llenguatge de la publicitat

Camino pel carrer, pel metro, passejo en autobús. Arreu anuncis, gairebé tots aquells que tenen persones, amb dones joves, primes, “guapes”, somrient. Posant-se desodorant, viatjant, comprant llet, donant de menjar al gat o aprenent anglès. Limitem l’espectre humà gairebé a aquest espècimen, i les emocions humanes a aquest somriure, a un “ser feliç”, no fos cas que la complexitat ens fes pensar.

Les pasarel·les de moda, o les marques, no sé qui és qui contracta models, haurien de tenir un espectre que mostrés la diversitat humana. Haurien de dir: “No necessitem més talles 40, 25 anys i 1,75 d’alçada, ja en tenim prou. Necessitem ara una dona de 50 anys, d’1,60 i talla 44 i una de 30, d’1,65 i talla 46”.

Per mostrar que no és sempre, a un anunci d’un artilugi per pujar escales surt una persona gran. Una dona, no fos cas… Homes en anuncis de cotxes i altres estereotips similars.

No entenc per què ens aterra una societat uniformitzada com es descriu a algunes històries clàssiques de ciència ficció. Al cap i a la fi cerquem l’homogeneïtat, el model únic, cultural, estètic, emocional, potser per evitar perdre’ns en la diversitat. Bé sí, podem premiar i reconèixer el mèrit de la diferència però com això, com a “diferència”.

Justament escrivia això i de Dolors Reig a través de Google+ m’arriba aquest vídeo. Més que oportú.

 Православни иконииконииконописikoniсвети георги

No vull perdre la meva història

Avui les meves germanes han sortit al Punt Diari de les comarques gironines. Ho han fet sota el titular “Una història d’amor i exili“, que no voldria perdre, per això la trasllado aquí, no sigui cas que l’enllaç es deslocal·litzi, com ja m’ha passat altres vegades:

Una història d’amor i exili

Una família gironina qüestiona un llibre sobre el seu avi, alcalde republicà

16/05/11 02:00 – AMER – XAVIER CASTILLÓN

 

Nery i Sílvia Martínez, nétes de Joan Colomer, amb una foto en primer terme de l’avi amb la seva filla Montserrat en braços Foto: JORDI SOLER.

“Jo ara ja sé qui sóc, però no vull que, en ple segle XXI, una història d’amor s’encobreixi com si es tractés d’un crim de guerra.” Ho diu Montserrat Colomer i Morató, veïna de les Planes d’Hostoles i filla de Joan Colomer i Prat (1905-1963), que va ser alcalde republicà de Palautordera –com es deia Santa Maria de Palautordera en aquells anys de màxima laïcitat– entre el 9 d’octubre del 1936 i l’11 de maig del 1938. L’encobriment a què es refereix la seva filla té a veure amb el llibre Del silenci a les paraules (Joan Colomer i Prat. Un alcalde de la República), escrit per Montserrat Garriga i editat per l’Ajuntament de Santa Maria de Palautordera amb la col·laboració del Memorial Democràtic i la Generalitat de Catalunya.

Memòria i oblit

El llibre intenta recuperar la memòria de Joan Colomer, que va ser un afiliat molt actiu de la UGT i el PSUC i va morir en el seu exili francès, però segons Montserrat Colomer i les seves filles Nery i Sílvia Martínez, residents a Amer, Del silenci a les paraules també oblida una cosa: l’existència de tota una família, la seva, sorgida de la relació entre Joan Colomer i Montserrat Morató, filla d’una família burgesa de Palautordera. Joan Colomer es va casar el 1925 amb Dolors Sardà i van tenir dos fills. Posteriorment, Colomer va iniciar la seva relació amb Montserrat Morató, amb qui va marxar a l’exili, per compartir primer camp de concentració –on ella feia de llevadora– i després una nova vida, de la qual no es fa esment al llibre de Montserrat Garriga. A França, Joan i Montserrat van tenir dues filles, la més gran de les quals és Montserrat Colomer. Al cap de pocs anys, Dolors Sardà i els seus fills van anar a França per reunir-se amb Joan Colomer i, per pressions familiars afegides a les pròpies d’un exili, Montserrat Morató i les seves filles van tornar a Catalunya, on les nenes van ser ingressades en un internat de monges i durant molts anys van viure sense saber qui era exactament el seu pare. Un programa de Josep Cuní, Coses que passen, va tornar a posar Montserrat Colomer sobre la pista del seu pare. Ara, el llibre tan esperat sobre el seu pare ha estat per a ella una gran decepció: “Sento que dec als meus pares una reparació, perquè pels efectes col·laterals d’una guerra i un exili s’ha obviat públicament l’existència de tota una família.”

Ja sé que la història l’escriuen algunes persones i que és difícil mantenir l’objectivitat i no cedir a pressions, encobertes o evidents. El que més em desagrada és que aquesta història sobre la meva família, amb una mitja veritat o amb una mitja mentida, ha estat finançada també amb els meus diners a través del Memorial Democràtic.

Fa temps que sóc molt conscient que qui gasta diner públic ha de tenir una cura especial en fer-ho, ha de pensar que no té la mateixa llibertat (d’equivocar-se, de dir coses que no són o fer-ne d’inconvenients) que si ho fes amb recursos propis. I això ho aplico també al meu camp, com a professora, perquè val també per al funcionariat: una persona que treballa per a l’administració, que cobra un sou que prové de diner públic, ha de ser exquisidament professional, ha de tenir la consciència que treballa per a la societat, ha de prendre decisions no segons els seus interessos sinó a partir dels interessos de la comunitat a la qual serveix.

En acceptar una ajuda del Memorial Democràtic i la Generalitat de Catalunya la Monserrat Garriga està més compromesa amb la veritat que si hagués escrit el llibre exclusivament amb els seus propis mitjans.

икониикони

La imatge de l’educació

Darrerament, i per motius diferents, sembla que només vingui al bloc a revisar coses que havia escrit. He rellegit l’entrada “La il·lusió de la igualtat“, que continua essent una de les meves preferides. La comparació de la història entre els anticonceptius i la Viagra és molt reveladora.

Una altra entrada que de passada he trobat ha estat “Un collage sobre l’educació“, que vaig escriure al febrer de 2008. Havia utilitzat Net.Art generator per generar, amb quatre imatges triades a l’atzar, un collage amb la paraula “education”. El resultat va ser aquest:

Una professional, un gràfic ascendent, inversió… El resultat em va semblar suggeridor i motivador.

Avui ho he tornat a intentar, amb els mateixos paràmetres, i el resultat ha estat aquest:

Ja sé que és atzar, que si ara ho tornés a intentar el resultat seria diferent. Però si fa tres anys aquesta prova innocent em va mostrar una imatge encoratjadora, el que ara em suggereix és desconcert, tancament en sí mateixa, manca de qualitat, pèrdua d’horitzons, interferències no identificades. Dec ser jo, que interpreto segons el que sento…

Картиниикони

Educació científica, un pilar necessari a la societat

Avui, per casualitat, he anat a petar a un dels primers intents de bloc que vaig fer i que ja no recordava. M’ha servit per recuperar una entrada que aquí no es veia bé per problemes de codificació de caràcters entre alguna actualització. La vaig escriure el 15 de febrer de 2007 i aquí la recupero (amb alguna modificació menor).

Aquests dies he estat donant moltes voltes a la necessitat que a l’educació obligatòria hi hagi una sòlida base científica (que no un ampli llistat de dades, lleis, noms, fets, fórmules…) per tal que els i les estudiants, quan siguin persones adultes, puguin partir d’argumentacions clares i explorar els camins del coneixement d’una manera no tan sols crítica, sinó amb una crítica fonamentada en la raó. I el que aquí recupero hi té relació, ja que una de les coses que hem de saber fer és distingir molt bé què és ciència i què és frau, pseudociència, manipulació.

———————————

M’he comprat un llibre que no té desperdici:
“Discarded Science: Ideas that seemed good at the time…“, de John Grant.

El llibre és un recull erudit d’idees que en el seu moment van semblar bones però que després han estat desestimades (almenys per les persones que mostren un cert grau de sensatesa).
Al començament fa un recull de les motivacions per a creure i/o produir hipòtesis falses:

• La “ciència difunta” correspondria a respostes que ja han estat superades.
• La pseudociència a les idees que semblen ciència però que no ho són. Hi ha una pàgina (associada a aquesta) que val la pena visitar, ara que parlem de pseudociència.
• La corrupció ideològica de la ciència, que pot ser religiosa o política. Per exemple: hauríem de considerar com una prova que l’evolució darwiniana és falsa el fet que el 60-70% de la humanitat votés “democràticament” que no accepta la idea que la humanitat n’és un fruit?
  I aquí llança una frase que m’ha fet pensar molt:
  “Les creences religioses han moldejat el clima social responsable de l’acceptació de la falsa ciència.”
• L’anticiència, un producte de la corrupció ideològica de la ciència: us sona el rebuig emocional de TOTES les conclusions científiques perquè han estat obtingudes per “ells” en contraposició a “nosaltres” (és a dir, un grup religiós o ideològic)? Sí, veritat?
• Molt relacionada, la teoria de la conspiració: pseudocientífics que creuen estar en possessió de la veritat però que afirmen que la ciència ortodoxa conspira per a ignorar o denigrar les seves teories.
• Frau, que vindria a ser pseudociència deliberada però també aquella feta per científics que busquen fama o glòria (o manipulació ideològica) per camins poc recomanables.

Llavors posa un exemple clar de com aquestes motivacions estan sovint ben barrejades. El creacionisme és:
– Ciència difunta
– Pseudociència “democràtica”
– Producte de la corrupció ideològica (religiosa)
– Sostingut per prejudicis anticientífics
– Frau: lectura literal de la bíblia, “teoría” del disseny intel·ligent
– i un exemple de la teoria de la conspiració dels “materialistes”, que volen minar la moral de la societat.

Uf!

I un parell de “perles” de com la religió pot contaminar i disfressar la “ciència”:

1. Després del tsunami del 2004, a l’illa d’Aceh els clergues islàmics i els legisladors van decretar que la causa havia estat la manca de pietat dels habitants, van proclamar la xària i van perseguir i jutjar dones com a culpables d’haver causat el tsunami en no cobrir-se el cap amb un mocador.
2. I un altre: al 1755 es va produir un terratrèmol a 50 km de Boston. El reverend Thomas Prince va proclamar que el culpable era en Benjamin Franklin. Per què? Doncs perquè en haver inventat el parallamps, Déu no podia ja expressar la seva ira enviant llamps a la Terra i havia hagut d’idear un altre mitjà: el terratrèmol. (De fet, havia escrit un llibre que es titulava “Earthquakes Are the Works of God and Tokens of His Just Displeasure.”)

Continuarà, perquè això és només un breu resum de les primeres pàgines del llibre. Però és que no em canso de rellegir-les, així que no avanço!

—————————

Però no he pogut continuar la lectura del  llibre amb la intensitat i calma amb què hauria volgut. Ara l’he deixat a una persona, així que hauré d’esperar unes setmanes per tornar-m’hi a posar.икони на светци

Peripatus, els onicòfors i Hallucigenia

Ahir vaig saber algunes coses sobre els onicòfors. El nom no m’era totalment desconegut, suposo que fullejant els llibres de zoologia quan feia 3r de biologia la meva curiositat devia fer que m’hi fixés (per descomptat no els plans d’estudis, que més que estimular la curiositat científica el que fan -almenys llavors feien- era intentar que aprenguéssim de memòria els “fets” més universalment acceptats, fugint de manera gairebé malaltissa, llevat comptades excepcions, de qualsevol punt que pogués donar indicis que hi havia camins de controvèrsia per recórrer).

Ahir el meu home m’estava llegint “La inversión de Hallucigenia“, un assaig del llibre d’Stephen Jay Gould “Ocho cerditos”. Gould parla allà de Peripatus, i diu que és el nom tècnic d’un animal que sempre ha estat el seu predilecte. Això em va sobtar perquè feia poc havia llegit al seu llibre “Wonderful life”, que el nom preferit era el d’un cargol, Pharkidonotus percarinatus (fins i tot recomana llegir-lo diverses vegades per apreciar-ne la sonoritat). Vaja, que aquest detall ja va despertar el meu interés i em va fer anar a recuperar “Wonderful life” per comprovar que, efectivament, el nom era diferent.

Peripatus, un gènere singular d’un grup singular d’organismes, els onicòfors. Per què és tan rellevant? Perquè per canviar esquemes de pensament necessitem imatge clares d’un nou paradigma.

Sovint l’evolució es visualitza com un con invertit amb organismes simples al començament de la vida i més complexos quan el temps va avançant. Però no només com un camí de major complexitat sinó també de major “diversificació”* : al principi hi havia pocs grups d’organismes, pocs esquemes d’organització corporal, i el ventall de possibilitats s’ha ampliat. Mireu si no qualsevol llibre de text.

* NOTA: Per ser rigorosa hauria de dir “disparitat”, que és el terme que utilitza Gould per referir-se a l’ampli ventall de plans o estructures corporals dels organismes, no a diferències menors que impliquen un elevat nombre de gèneres o espècies. Podem tenir molta diversitat (per exemple molts insectes diferents) però amb molt poca disparitat (tot insectes). Si tenim una papallona i una granota la disparitat és molt major que si tenim una abella, una papallona, un escarabat, una aranya i 100.000 artròpodes més, tot i que llavors tenim una diversitat espectacular.

Un dels pilars conceptuals de Gould és el convenciment que aquesta idea de l’arbre evolutiu en forma de con invertit no només és falsa sinó que ens duu a interpretar falsament la història de la vida (per cert, que hi ha un moment a l’assaig que ens regala una frase perfecta: “Mis deseos, y los de cualquier científico, sólo son dignos de consideración en tanto que posibles prejuicios que pueden estorbar nuestra adecuada comprensión de los hechos de la naturaleza”).

En canvi, un estudi en profunditat i amb ment oberta d’un registre fòssil que cada vegada va revelant més secrets, porta escrita una altra història: l’evolució no és una història d’increment del nombre de plans corporals o grans grups d’animals (i altres) sinó una història de supervivència de poques línies evolutives (que, això sí, s’han diversificat en nombrosos grups més petits de famílies, gèneres, espècies). La imatge no és la d’un con invertit sinó la d’un arbust molt i molt podat, amb poques branques creixent i ramificant-se.

Hi ha un punt especialment emocionant a la història de la vida a la Terra: s’anomena “l’explosió del Cambrià” perquè llavors, en pocs milions d’anys, la vida va passar d’unicel·lular a multicel·lular i van aparèixer multituds de grups d’organismes diferents (a aquests grups els anomenem “fílums”, grups amb una organització corporal característica i diferent de la resta, per exemple mol·luscs i vertebrats -cordats, de fet). Això va passar fa uns 550 milions d’anys. Durant els 3.000 milions d’anys anteriors la vida va ser unicel·lular. I al llarg dels poc més de 500 milions d’anys posteriors no ha aparegut cap fílum nou, ben al contrari, molts es van extingir.

És a dir, la història de la vida no és la història d’una complexitat i diversificació (disparitat) creixent sinó una història de “poda” (que Gould anomena “decimació”).

I que té això a veure amb Peripatus i els onicòfors? Durant molt de temps no se sabia on situar aquest grup d’animals, que té unes 80 espècies, entre elles Peripatus. Semblen una barreja entre cucs de terra (anèl·lids) i miriàpodes (artròpodes), però no són ni una cosa ni l’altra. Són, senzillament, els pocs supervivents d’un fílum que va aparèixer a l’explosió del Cambrià però que ha rebut una poda molt intensa. No són ni anèl·lids ni artròpodes però costa posar al costat de grups (fílums) tan ben establerts i coneguts i tan ben representats (milions d’espècies en el cas dels artròpodes, el 80 % de totes les espècies animals) un grup tan minúscul. Costa canviar esquemes de pensament i, encara més, sistemes de classificació que a força de conèixer arriben a agradar-nos. No desestimem el poder del factor estètic.

Peripatus és un dels exemples dels grups (fílums) més antics, l’extrem d’una branca igual a moltes altres que van desaparèixer. Com seria el món si més fílums, dels molts que hi havia, haguessin sobreviscut? Quantes formes ara inimaginables existirien?

Algunes pistes ens les donen jaciments de fòssils excepcionals per haver capturat una instantània d’una qualitat estranyament bona de l’explosió de vida del Cambrià. Un d’aquests jaciments és Burgess Shale. Ara, dels dels 80 del segle passat, sabem que els organismes representats corresponen a nombrosos fílums que ja no existeixen, però quan es va descobrir, a principis del segle XX, tots els organismes van ser assignats a fílums coneguts (costa canviar els models de pensament).

Doncs bé, un dels organismes de Burgess Shale és Hallucigenia, que va rebre el seu nom per la seva estranya aparença. Després d’una moguda història a les publicacions científiques, Hallucigenia ha estat reinterpretada i actualment es considera que és… un onicòfor, un avantpassat de Peripatus, una de les poques espècies d’aquest grup que actualment sobreviuen a les restes del que va ser Gondwana (bàsicament, ara, l’hemisferi sud). Un antic representant de l’exemple que ens pot ajudar a canviar la imatge que tenim de l’arbre evolutiu… o no.

En acabar de llegir i de parlar, vaig llençar a l’aire aquesta pregunta: “Quantes espècies animals existeixen?” I el meu home em va respondre ràpid: “Les que caben a una Arca dividit per 2 més les aquàtiques”.

Tot això va passar ahir. I avui, en llevar-me, he anat a cercar Peripatus a la Viquipèdia, i com que no hi era, li he fet l’entrada.

I aquí, un petit vídeo d’un onicòfor en marxa: http://www.canstockphoto.com/peripatus-or-velvet-worm-2454957.html

Jornades TIC i Educació a Girona

Dissabte passat vaig participar a la taula rodona que l’ICE de la UdG, en col·laboració amb altres entitats, va organitzar dins les Jornades TIC i Educació. Abans de res vull agrair a en Jordi Vivancos i en Ferran Ruiz la inspiració i les idees que els vaig prendre per preparar la meva part. Llegir les seves reflexions obre la ment… I també vull agrair a en Manel Cañigueral, de l’ICE de la UdG, que em convidés a participar.

Els tres eixos de la taula rodona eren:

1- El llarg camí de les competències

Vaig començar amb una reflexió: quan al 1997 em preparava les oposicions em vaig llegir la LOGSE. La llei desplegava tot un ventall terminològic que per mi (bioquímica) era nou: objectius terminals i d’etapa, fets, conceptes, continguts procedimentals, continguts actitudinals, constructivisme… En arribar als centres em vaig adonar de l’enorme capacitat de digestió que té la pràctica real: l’avaluació dels “fets, conceptes i sistemes conceptuals” es feia a partir de les notes dels exàmens; els continguts procedimentals a partir de la “nota” de la llibreta i els actitudinals a partir de les “notes” de comportament a l’aula. Molt em temo que si no canvia res, les competències siguin igualment digerides. O no?

Llavors vaig fer una breu història dels antecedents, del llarg camí de les competències:

• L’any 2000 la Unió Europea fa pública l’Estratègia de Lisboa, que té un objectiu: aconseguir que al 2010 Europa fos l’economia basada en el coneixement més competitiva i dinàmica del món. Bé, ja hi som i no ho som.
• Al 2002 l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE, OECD en anglès) va dur a terme un projecte per a la Detecció i Selecció de Competències (DeSeCo) que tenia com a objectiu proporcionar un marc que guiés les avaluacions futures de nous dominis de competències.
• L’any 2004 la Unió Europea, tot recollint les conclusions de DeSeCo, elabora un seguit de recomanacions que finalment publica al 2006 (DOUE, 30 diciembre 2006 L 394/10) i que recull quines són les competències clau per a l’aprenentatge al llarg de la vida. Una d’elles és la competència digital.
• A partir d’aquí les diferents legislacions dels països de la Unió Europea han de recollir aquestes recomanacions. En concret, la LOE (2006), trasllada i adapta al marc curricular de l’estat aquesta competència, que anomena “tractament de la informació i competència digital”.

Al torn de preguntes van plantejar que el concepte de competència digital ha anat evolucionant al llarg de les darreres dècades i és completament cert. Actualment cal tenir en compte que aquesta és una competència multidimensional que fa convergir tres necessitats d’alfabetització:

• Requereix una alfabetització tecnològica, informacional i audiovisual.
• Té diverses dimensions: tecnològica i informacional (les més visibles) i també cognitiva, comunicativa i cívica.

Tant en la formació del professorat com en l’educació de l’alumnat als centres cal tenir present aquesta multidimensionalitat, necessària per desenvolupar la competència digital. Si no ens volem encallar la formació del professorat també ha de ser competencial: qualsevol curs de formació del professorat que no ho sigui és una oportunitat perduda.

Sobre estratègies i programes per estimular l’ ús educatiu de les tecnologies, a partir del 2000 es van posar en marxa tres programes clau:

• 2002 – Internet en la Escuela
• 2005 – Internet en el Aula
• 2009 – Escuela 2.0

Els dos primers, entre altres punts d’acció, van incidir en la creació de materials educatius digitals que fessin un recobriment curricular complet i en la formació del professorat. Fruit de tota la inversió que s’ha fet ha estat tota una col·lecció de materials educatius en format digital i la plataforma Agrega que, malgrat l’esforç fet, no han arribat als centres de manera generalitzada ni han tingut l’impacte previst.

L’any 2009 es publica a Catalunya la LEC i tot i que trobo a faltar que desenvolupi d’una manera més clara aquells aspectes relacionats amb el món digital, estic completament d’acord amb en Ferran Ruiz que té tres punts que poden ser clau en relació amb la competència digital en sentit complet (si se’n treu profit en el desplegament de la llei):

1. L’alumnat ha de tenir accés a aplicacions didàctiques i continguts educatius de qualitat a través de serveis digitals i telemàtics.
2. Cada alumne/a ha de tenir un dossier personal d’aprenentatge que reculli documents i objectes digitals producte del seu treball i que poden ser evidències per a la seva avaluació.
3. Cada alumne/a ha de tenir un registre acadèmic personal en suport digital.

Per què? Perquè per canviar cal que hi hagi una necessitat de canvi. Si s’obre el camí perquè l’avaluació es faci a partir d’evidències en format digital i s’obre el camí cap a la personalització dels aprenentatges…

I aquí ja vaig deixar camí per a la resta de persones amb qui compartia taula.

2- De quins “artefactes” en sentit ampli (materials, eines, projectes, processos) disposem al servei de l’aprenentatge basat en competències?

El més important? Les persones i les metodologies de treball. Sense això els “artefactes” són inútils. Vaig recordar el projecte 2×1 que es va fer a Andalusia: en molts casos els ordinadors, en aules estàndard, amb professorat que no veia la necessitat ni sabia com utilitzar-los, es van infrautilitzar i van quedar obsolets.

El projecte Escuela 2.0, un projecte tecnològic que posa tecnologia a les aules, té, entre altres aspectes millorables, una virtut: arriba en un altre moment i està provocant un canvi perquè ha creat una necessitat.
En aquest punt estic d’acord amb idees que s’havien exposat a la taula: les eines són importants però no són la clau. Quins “artefactes”? Si haig de triar, els que necessitem en un moment donat. La clau és necessitar-los. Com han de ser? Finestres, per obrir-nos i que l’alumnat s’obri al món, per crear i per compartir les creacions.

3- L’escola o institut 2015

Voldria que passessin moltes coses, però em vaig centrar en dues.

• El primer que espero és que la LEC estigui completament desplegada (a partir de la seva publicació al 2009 té 8 anys de previsió de desplegament). I ho espero perquè hagi obert el camí cap a un canvi en l’avaluació i cap a la personalització dels aprenentatges.
• Per al segon vaig recordar una prova que arrel de la lectura del llibre “Disrupting class” havia fet. Quins són els quatre objectius bàsics de l’escola?

1. Maximitzar el potencial humà.
2. Possibilitar una democràcia activa i participativa, amb un electorat informat i no fàcilment manipulable.
3. Perfeccionar les habilitats, capacitats i actituds que faran que el país prosperi i tingui una economia competitiva.
4. Afavorir la comprensió que la gent pot opinar de manera diferent i que aquestes diferències mereixen respecte i no persecució.

Quan he fet aquesta pregunta a amistats que no són professionals de l’educació i a d’altres que treballen com a professors o professores el que m’ha sorprès és que les persones del primer grup ho encerten de ple o s’acosten molt. En canvi, quan pregunto a professorat les respostes solen ser menys concretes i tot i que el quart sempre hi és (i se li dóna molta importància) sovint s’obliden precisament del tercer punt i de vegades del primer.

Espero que l’escola sigui conscient de les seves prioritats, que sigui conscient que ha de formar persones que siguin funcionals a la societat i no a la d’ara (o a la del passat) sinó a la societat del futur, que no sabem com serà però que estarà molt tecnificada. Per tant, incloure als processos d’ensenyament-aprenentatge les formes actuals d’aquestes tecnologies relacionades amb la manera com ens informem i ens comuniquem no és ja una opció sinó un requisit indispensable per oferir una formació de qualitat.

M’agradaria que al 2015 ja hàgim superat el debat TIC-Educació i que jornades com aquestes, que continuaran essent necessàries, siguin sobre escola-societat, sobre com està canviant una societat en la qual la tecnologia està produint canvis significatius.

Vaig explicar dos casos:
El primer. Fa poc vaig anar a dinar a casa d’una parella amiga. A la sobretaula el seu nebot de 17 anys ens va fer un seguit de jocs de mans i de cartes que em van deixar bocabadada. De fet, ja es comença a guanyar els seus diners tot actuant a festes d’aniversari i petits teatres. Quan li vaig preguntar on havia après a fer aquests jocs em va dir que a YouTube.

El segon, l’exemple d’Adora Svitak, que ensenya des que tenia 6 anys com escriure històries i poemes i que ha fet xerrades a professorat d’arreu. Fins i tot ha organitzat un esdeveniment TED: What adults can learn from kids. És una pionera, però aviat persones com ella no ho seran, al món de l’educació.

A un món on les oportunitats d’aprendre estan deslocal·litzades, com es redefinirà el paper de l’escola i el rol docent?

L’escola té altres funcions, a més d’actuar sobre la dimensió cognitiva de les persones. En destaco dues: una funció socialitzadora i una de custòdia. Si la socialitzadora no socialitza a també a Internet, està coixa. Li quedarà només la funció de custòdia? Espero que no ens hàgim de preguntar com integrar l’escola a la societat (de manera similar a com fins no fa gaire ens preguntàvem com integrar internet a l’aula).

Dades escombraria i aprenentatges

El professor amb qui més he après es deia Espadaler i estudiava formigues. Vam coincidir l’any 1989: ell feia de professor de zoologia a la UAB i jo d’estudiant de 3r de biologia.

Recordo que a les primeres classes va intentar reproduir allò que ja hi havia als llibres i un dia ens va dir precisament això, que tota aquella informació ja la teníem als llibres i que hi havia coses més interessants a pensar. Ens va descobrir un erudit, l’Stephen Jay Gould i ens va fer llegir un bon grapat dels seus llibres: “Dientes de gallina, dedos de caballo”, “Desde Darwin”, “El pulgar del panda” i “La sonrisa del flamenco”. La seva lectura m’ha acompanyat al llarg dels anys.

Recordo que una de les preguntes de l’examen va ser quin dels assaigs escrits per l’Stephen Jay Gould ens havia agradat més i per què. Jo no vaig dubtar: el que més m’havia agradat era un que feia una afirmació, ja al títol: la naturalesa és amoral. Aquesta certesa que vaig descobrir de la mà d’aquests dos homes ha acompanyat molts moments de la meva vida. Ha contribuït essencialment a marcar els límits de la injustícia: la vida, les coses que ens passen, no són ni justes ni injustes, només els éssers humans en podem ser, de justs o injusts.

La resta, dades, descripcions, els noms infinits de les coxes de les potes dels insectes, temes als quals es va dedicar de manera incansable la professora del segon semestre, ja són als llibres, o a Internet, quan ho necessitem.

Aquest estiu, a la selva de Cuyabeno, a Equador, vaig reconèixer un icneumònid: no tinc ni idea del nombre d’artells de les potes, ni de com es diu cada fragment, ni de les peces del seu aparell bucal, dades totes que en algun moment van ser dins la meva memòria de curt termini i que ja des del principi eren dades escombraria. Això sí, vaig reconèixer l’insecte immediatament ja que els icneumònids són els protagonistes de l’assaig “La naturaleza amoral” d’en Gould. Devia ser un psammocàrid, segons el que vaig llegir a l’article:

“Otros psammocháridos son capaces de arrastrar una pesada araña a un grupo de celdillas de arcilla o de barro previamente dispuesto. Algunas amputan las patas de la araña para que su transporte sea más sencillo…“

A la foto que vam fer ens va sorprendre que l’aranya no tingués potes: semblava tanmateix que la vespa que la carregava l’hi hagués tret:

PS: per cert, que l’entrada sobre Stephen Jay Gould a la viquipèdia en català és minúscula i la de l’anglesa té molta qualitat. Anotada per traduir.

Sobre la fiabilitat de la Viquipèdia

A un curs en línia que estic fent he proposat un debat sobre la fiabilitat de la Viquipèdia. Per estirar un dels fils de la conversa he cercat una sèrie de dades per després plantejar la pregunta:  Quins factors penseu que afecten la fiabilitat d’una viquipèdia? (i parlo d’una perquè n’hi ha moltes, una per a cada idioma).

Aquestes dades estadístiques poden servir per acompanyar l’exploració (he arrodonit les dades superiors a 1.000):

Viquipèdia	Nombre d’articles	Persones usuàries	Usuaris/àries actius/ves	Persones administradores
Català	300.000	70.000	1.400	23
Castellà	700.000	1.600.000	15.000	138
Anglès	3.500.000	13.000.000	136.000	1.700

Finalment, compareu articles entre diferents viquipèdies, per exemple Mongòlia (català) i Mongolia (anglès). Fixeu-vos en diferents indicadors, com ara el nombre de referències.

Com ho veieu? Quins factors penseu que tenen relació amb la fiabilitat de la Viquipèdia?